PC Robinson
Reposava al costat de l’ordinador, a la portada d’una caixa, tot observant amb un somrís l’esguard enrogit per un excedent d’hores davant la pantalla. L’home era Michael Robinson, el senyor amb accent de Cruyff que esculpia els gèneres de les paraules durant la prèvia del partit que tancava la jornada. Ell va ser la imatge de la generació del PC Fútbol, el joc amb el que preferíem gestionar un club abans que guanyar els partits al camp, i ens convertíem així en la mainada que resistia els estius amb un ventilador a dos metres mentre preníem clubs de Segona B i els portàvem a la glòria europea. Un procés de llorers esplendorosos on transformàvem un camp desnonat en l’estadi més modern del continent. Aquests eren els mateixos dies on apreníem geografia espanyola gràcies als equips de nom impronunciable que es barallaven a categories modestes, unes jornades compartides amb cosins i amics per simular qui no seríem mai, un exercici de desinhibició de les baixes passions mentre mal dirigíem el Madrid per enfonsar-lo virtualment en els llocs envermellits del descens. Felicitat idealitzada. Així doncs, Robinson només ens donava treva per dinar un plat de macarrons amb postres de sermons paternals sobre la necessitat de fer jocs simbòlics i ximpleries diverses. Res. Hi tornàvem tot discutint si era just que tal jugador tingués 77 i el de més enllà 82, mentre formàvem juvenils perquè els nostres ídols envellien tot baixant la seva mitjana i aquí, si eres un viciat, acabaves disputant lligues on pràcticament no quedava cap estrella de l’època. He arribat al 2014. Presumíem a l’escola per veure qui havia estat capaç d’arribar més enllà. Jo al 2017. Era el futur llunyà, el món que no volíem veure arribar, el món que ha esperat tenir el futbol aturat perquè l’absència de Robinson sigui menys dolorosa per aquells que preníem el PC Fútbol amb ingenuïtat, mentre ell, ens vigilava des de la taula amb el somrís del que sap que els somnis a vegades corren el risc de fer-se realitat.