Per­do­neu run­ners, jo sóc un d’ells, un dels implícita­ment ova­lats que aquests dies ha ocu­pat les car­re­te­res esca­pant d’enlloc. No tinc estil. Tra­gino una cami­seta des­co­lo­rida de temps fas­tu­o­sos inci­ne­rats a lli­gues d’empre­ses, uns pan­ta­lons devas­tats del Vilobí, uns mit­jons com­prats fa cinc anys davant l’enèsim intent de ser un home nou, i unes bam­bes negres com el meu pro­ve­nir car­di­o­vas­cu­lar. M’esforço. Esbu­fego. Estos­sego. Recordo. Sobre­tot això, recordo quan era jo qui avançava les grues amb un gest de suficiència a ritme de ‘Born to run’ men­tre cre­mava les dar­re­res espe­ran­ces de gua­nyar-me la vida amb les cames. Lla­vors van arri­bar els fills. Lluc. Nora. Sofía. Mateu. Cadascú amb uns sobrepès de feli­ci­tat que anava dis­si­mu­lant amb roba ampla, ges­tos mesu­rats, i una paro­dia cons­tant sobre el drama de ser un Puskas sense esquerra. Per això aquests dies d’arqueòleg espor­tiu he recu­pe­rat el vell mate­rial amb un somrís, com si la vida m’hagués dit que abans de la decadència final hi ha una dar­rera opor­tu­ni­tat per no tenir pato­lo­gies prèvies de cares un nou Covid, i clar, esti­mats run­ners, els meus col·legues de cir­cum­ferència i un ser­vi­dor us hem ocu­pat el vos­tre espai natu­ral. Em sap greu. De totes mane­res, si algun moment teniu un sen­ti­ment traïdor de claus­trofòbia per no com­par­tir els camins només amb divor­ci­ats sexis, pen­seu que fa anys que vosal­tres ocu­peu els nos­tres res­tau­rants hiper­calòrics i mai, mai, mai, heu rebut cap mena de queixa per part del col·lec­tiu d’obe­sos. Anem a con­viure doncs. Ho farem molt bé.

Final­ment, per­me­teu-me aca­bar l’arti­cle amb un home­natge sen­tit al cami­o­ner anònim que ahir va fer sonar el clàxon durant trenta segons men­tre exa­mi­nava com el colum­nista enfi­lava amb penúries el pont de l’auto­pista. Un cop vaig arri­bar al pic amb taquicàrdies, em vaig parar amb el gest de victòria men­tre el cami­o­ner anònim treia el puny per la fines­tra. Gràcies com­pany. No tots els herois por­ten capa, i no tots els herois saben cri­dar que els crois­sants seran sem­pre nos­tres.