S'hi passa molt de puntetes en aquesta campanya, però ja fa temps que és una qüestió rellevant que, tard o d'hora, reclamarà una revisió profunda del concepte històric que ha associat ser soci del Barça amb dir «aquesta cadira és meva». Amb 172.938 socis i uns 85.000 seients del Camp Nou abonats, les xifres diuen que els socis sense abonament ja són majoria. Dilluns, en el debat de Catalunya Ràdio, Sandro Rosell parlava de restringir l'entrada de nous socis perquè, per exemple, mai trenta mil siberians donats d'alta per internet poguessin dominar el Barça. Marc Ingla li deia que no s'inventés contes, que el club ha de ser obert, i Jaume Ferrer callava. Agustí Benedito, en canvi, no deia què s'ha de fer amb la porta d'entrada de socis, sinó què s'ha de fer amb els socis que han entrat des que la porta es va obrir. No és un matís, és una diferència substancial. La porta d'entrada de socis pot continuar oberta, es pot restringir o es pot tancar del tot, però el que ja és un fet és que la massa social s'ha doblat i ha modificat el retrat tipus del soci, que ara és algú que participa de la propietat del club, però que ha de batallar per una localitat si vol anar a veure un partit. Per a aquests socis, Benedito proposa descomptes del 50% i no del 20% com fins ara en el preu de les entrades i pagament per visió de franc, però més enllà de qui i què es proposi, el remarcable és que algun candidat sigui conseqüent, encara que sigui pel lícit interès electoral, amb el fet que entre la massa social del Barça s'ha produït aquest tomb gens anecdòtic. Ja era de preveure que un procés electoral en plena època de bonança esportiva escanyés els marges del debat –per contrast amb els impactes de les eleccions del 2003 i de la moció de censura, acabarem per pensar si els estatuts no haurien de dir que les eleccions es faran només quan un desgavell ho requereixi–, però era difícil imaginar una campanya d'un perfil tan baix en la qual només un presidenciable ha posat fins ara sobre la taula, i de manera molt tímida, alguna idea respecte a aquesta nova realitat social del club. En una campanya marcada pel que no es diu, és demanar l'impossible que algú expliqui sense embuts que al Barça li aniria d'allò més bé reduir el nombre d'abonats i disposar en cada partit d'un paquet d'entrades a la venda molt superior a l'actual, però a partir de l'1 de juliol el nou president no hauria de continuar fent veure que el club es pot governar molts anys més sense tocar gens la relació tradicional soci seient. No implantar la filosofia que cada seient és de tots els socis i cap és de ningú vol dir continuar sense atendre el sector de la massa social que ja és la nova majoria. Que és real i bastant més nombrosa que la dels trenta mil imaginaris siberians que, tots a l'una, guanyarien unes eleccions.