(Té tres fills. Tots tres comencen per ‘f': Fèlix, Fiona i Foix. I un gos, també amb ‘f': Fiti. I en tenia un altre, amb ‘f': Fabio. Una obsessió? Una casualitat? No. És una conya familiar que, com a tal, va començar amb la complicitat de la seva esposa, la Clàudia. Tot va amb ‘f'. Diu que escolta Flaix FM, música ‘dance', però també li agrada l'òpera, especialment ‘Les Walkiries' de Wagner, tot i que obviant la frase de Woody Allen a ‘Misteriós assassinat a Manhattan': «Cada cop que escolto Wagner, em vénen ganes de tornar a envair Polònia.» L'entusiasma la paella i es torna boig amb el marisc, però diu Marc Ingla que, en canvi, no li posis al davant un plat de mongetes seques o cigrons. Els odia. Sospita que arrossega un trauma de petit que, sortosament, no ha permès que hagi passat als seus fills, ja que confirma que sí, que a ells els agraden. I confessa la seva debilitat pels elàstics (en té quatre o cinc, només) perquè es rebel·la contra el cinturó, ja que el troba molt incòmode. No el molesta, al contrari, que li diguin que és un tecnòcrata. I m'espanto quan penso en la plantilla que ha tingut el Barça aquesta temporada passada i veig que no hi ha ni un, que ni de nom ni de cognom, comenci amb ‘f'. O sí: Fíctor Faldés, Fergio Fusquets o Fandrés Finiesta... I, per al futur, això sí: Fàbregas.)

Marc Ingla va decidir que seria candidat a les eleccions a la presidència del Barça la Setmana Santa passada mentre esquiava amb la família als Alps francesos. Ferran Soriano havia quedat descartat i va pensar: «Per què no?» Va trucar a alguns periodistes catalans per sondejar-los, a referents del barcelonisme (sense especificar) i a companys i excompanys de la junta directiva. Al cap d'uns dies, i amb el suport incondicional de la família, va dir que endavant. Va rebre l'empenta definitiva de l'Albert Vicens i el Ferran Soriano. «No em vaig sentir gens pressionat. Pressió és quan hi ha la transició de Frank Rijkaard a Pep Guardiola. No ens podíem equivocar, era clau en el futur del Barça. Tenia molta responsabilitat i ara, gràcies a aquell canvi, hem completat el millor any de la història del Barça. Pressió era allò. Ara no. Ara m'ho estic passant bomba.»

Tem que guanyi Sandro Rosell i llança la primera canonada: «Fa un temps hi havia una química perfecta entre el trio Ingla-Txiki-Guardiola. Ara tot pot saltar pels aires. Estarà en perill el model organitzatiu per convertir-se en un d'intervencionista. El Sandro col·locarà com a vicepresident esportiu un amic a qui controlarà totalment les decisions, no ens ha explicat qui serà el seu secretari tècnic i unes de les primeres execucions que farà seran la de Txiki i Cruyff, dos referents. És a dir, Rosell farà una trencadissa, crearà un model intervencionista i ai, ai, ai!»

En el primer debat, a Marc Ingla se'l va acusar d'excessivament agressiu i en el segon, de ser radicalment tou. Ara sembla que torna a la càrrega: «He vist Rosell treballar amb Frank Rijkaard i dir-li que ha de jugar Rüstü en lloc de Víctor Valdés. Ja em diràs.» S'expressa en to baix, molt moderat, tot i els míssils terra-aire que surten de la seva boca. «Estic decebut amb un candidat (no sabeu quin?) que m'ha demandat en ple procés electoral amb molt mal estil. Ha estat desafortunat amb aquesta decisió i m'ha deixat molt indefens.»

Escull com a lloc per fer-se la foto la Pedrera. Potser és que cau a prop de la seu electoral i millor no complicar-se ni la vida ni l'agenda, però Ingla es defensa: «No és per això. És perquè sempre acabes passejant pel passeig de Gràcia, on pots trobar de tot.» Segueix: «Durant el temps que vam coincidir a la junta, Sandro era molt amable i simpàtic, però amb les seves decisions era un ai, ai, ai! continu.» De Ferrer assegura: «Està en una situació insuportable. Laporta li ha fet un pèssim favor. Si en Jaume guanya, en Jan manarà a l'ombra i controlarà el club perquè serà un mal expresident.» D'Agustí Benedito és concís: «Simpàtic, eleva el debat, té molt bons arguments i dóna color a la campanya.»

Ingla arribarà a diumenge com si res hagués passat, immaculat, sembla que surti de la mateixa manera cada matí del llit i quan li pregunto per què hi ha tants candidats després d'un mandat amb tants èxits des del punt de vista esportiu, afirma contundent: «No hi ha explicació. Ni una. Ha estat una etapa amb grans i pèssims moments. Al final, Laporta ha estat víctima d'ell mateix, de la seva sobreactuació, d'una intensitat ideològica, però molt personal i amb alguns histrionismes.»

Un pensa que no té res a veure l'Ingla candidat amb qui va ser encarregat de màrqueting del Barça. Ara està deixat anar, més mogut, més dance... amb els elàstics, amb aquest somriure que sembla que estigui a punt de saltar-te al coll, radicalment diferent de quan era directiu, quan intentava convèncer-te a cop de mail o Blackberry. Marc Ingla ha canviat les formes. Amb f de furor.