EN CAMPANYA
JORDI BASTÉ
16. Veure la gespa, no tocar-la
Definitivament el millor lloc del Camp Nou és el del president a la llotja. La visió de l'estadi és impecable, immillorable... Centrat i mig elevat, com s'ha de veure el futbol.
Avui aquesta cadira tindrà un nou cul que hi seurà cada dia de partit del Barça. O Sandro Rosell o Jaume Ferrer o Marc Ingla o Agustí Benedito abandonaran una etapa esportivament immillorable, m'atreveixo a escriure que impossible d'igualar, i clarament modificable en l'aspecte formal, en què el presidencialisme de Joan Laporta se li ha girat en contra. Com deia el mestre Besa dijous a l'entrega del merescut premi Vázquez Montalban, «amb Laporta vam perdre la por fins que Laporta ens va fer por». Mai tanta veritat amb tan poques paraules.
Veurem com Laporta exerceix el seu nou lloc dins del barcelonisme i evita passar del millor president de la història del Barça (que ho ha estat clarament) al pitjor expresident, un dels dubtes que genera el seu nou càrrec a partir del primer de juliol. Joan Laporta, amb incomptables encerts, ha comès un error aquests últims temps: no trobar cap hereu que l'abanderi. Cap força de la naturalesa amb un missatge únic: continua el laportisme sense Laporta. «Tot continuarà igual sense Laporta.» Jaume Ferrer n'era l'encarregat, però a determinats debats ha donat la sensació que es volia treure la responsabilitat del damunt.
Sandro Rosell surt com a favorit, amb el favoritisme que significa un tipus d'eleccions sense enquestes solvents. Com diu encertadament l'amic gironí Jordi Bosch, «a can Barça hi ha cinc o sis mil vots que es decideixen entre el pàrquing del Camp Nou i l'urna». És probable. Al Sandro en aquestes eleccions, com passa al futbol, l'ha superat el favoritisme que, entre tots, li han col·locat. Havia arribat tan amunt en silenci que quan ha començat a parlar ha començat a baixar. Segurament per això als debats ha anat amb el fre de mà posat quan, històricament, el Sandro ha estat millor quan ha estat Sandro i no Rosell. Si és elegit, però, val més que sigui el president Rosell que no Sandro. El més popular, el més futbolístic, el més extravertit... una imatge pràcticament no vista en la campanya del candidat favorit que ha tingut entre alguns reforços externs el nunyisme i l'anticruyffisme.
A Marc Ingla se l'ha vist estrany. Habitualment és natural i a la campanya anava forçat i feia que molts dies ens preguntéssim: per què riu tant? Bel·ligerant en ocasions, s'ha convertit en el candidat més sorprenent, perquè ha estat una imatge que ningú no coneixia d'ell. Potser ha jugat en contra seva l'actitud agressiva als debats en un barcelonisme cada cop menys sorollós.
I d'Agustí Benedito cal dir que és el Josep Maria Minguella del 2010. És qui no ha patit, qui s'ha deixat anar, qui no tenia res a perdre i, en canvi, molt a guanyar. Qui s'ho ha passat millor. Jugarà en contra la seva desconeixença en general. Indiscutiblement Benedito ha aconseguit el que realment volia: fer campanya pel futur i agafar una posició, molt dignament, per a les properes eleccions. Però, serà el tapat?
Aquesta nit a les onze sortirem de dubtes però un té la sensació que és una jornada en què, en general, tothom hi ha sortit perdent: els candidats, que han rebaixat el nivell del debat sense cap dubte sobre el model esportiu, i el laportisme, que ha fet una fragmentació del seu ideari malgrat que seria probable que si avui és presentés, acabés guanyant. Les dades d'audiència del debat de divendres a TV3 (un ínfim 11%) demostren que la participació podria ser molt baixa perquè la gent no sap respondre la pregunta dels últims dies: i tu a qui votaràs? El problema no serà la jornada d'aquest diumenge. Serà demà. Que tingui sort qui guanyi i, sobretot, que compleixi tot allò que ha promès. I a qui li ha promès, malgrat que això ja serà més difícil.
Aquesta nit cap a les onze, la cadira més cobejada ja tindrà propietari nou. Tot i que fins al primer de juliol no serà el president. Una cadira amb les millors vistes a una gespa que s'ha de mirar i no tocar i que, sortosament, controla el referent del barcelonisme sense discussions, ni debats: Pep Guardiola.