16. Veure la gespa, no tocar-la

Defi­ni­ti­va­ment el millor lloc del Camp Nou és el del pre­si­dent a la llotja. La visió de l'estadi és impe­ca­ble, immi­llo­ra­ble... Cen­trat i mig ele­vat, com s'ha de veure el fut­bol.

Avui aquesta cadira tindrà un nou cul que hi seurà cada dia de par­tit del Barça. O San­dro Rosell o Jaume Fer­rer o Marc Ingla o Agustí Bene­dito aban­do­na­ran una etapa espor­ti­va­ment immi­llo­ra­ble, m'atre­veixo a escriure que impos­si­ble d'igua­lar, i clara­ment modi­fi­ca­ble en l'aspecte for­mal, en què el pre­si­den­ci­a­lisme de Joan Laporta se li ha girat en con­tra. Com deia el mes­tre Besa dijous a l'entrega del meres­cut premi Vázquez Mon­tal­ban, «amb Laporta vam per­dre la por fins que Laporta ens va fer por». Mai tanta veri­tat amb tan poques parau­les.

Veu­rem com Laporta exer­ceix el seu nou lloc dins del bar­ce­lo­nisme i evita pas­sar del millor pre­si­dent de la història del Barça (que ho ha estat clara­ment) al pit­jor expre­si­dent, un dels dub­tes que genera el seu nou càrrec a par­tir del pri­mer de juliol. Joan Laporta, amb incomp­ta­bles encerts, ha comès un error aquests últims temps: no tro­bar cap hereu que l'aban­deri. Cap força de la natu­ra­lesa amb un mis­satge únic: con­ti­nua el lapor­tisme sense Laporta. «Tot con­ti­nuarà igual sense Laporta.» Jaume Fer­rer n'era l'encar­re­gat, però a deter­mi­nats debats ha donat la sen­sació que es volia treure la res­pon­sa­bi­li­tat del damunt.

San­dro Rosell surt com a favo­rit, amb el favo­ri­tisme que sig­ni­fica un tipus d'elec­ci­ons sense enques­tes sol­vents. Com diu encer­ta­da­ment l'amic gironí Jordi Bosch, «a can Barça hi ha cinc o sis mil vots que es deci­dei­xen entre el pàrquing del Camp Nou i l'urna». És pro­ba­ble. Al San­dro en aques­tes elec­ci­ons, com passa al fut­bol, l'ha superat el favo­ri­tisme que, entre tots, li han col·locat. Havia arri­bat tan amunt en silenci que quan ha començat a par­lar ha començat a bai­xar. Segu­ra­ment per això als debats ha anat amb el fre de mà posat quan, històrica­ment, el San­dro ha estat millor quan ha estat San­dro i no Rosell. Si és ele­git, però, val més que sigui el pre­si­dent Rosell que no San­dro. El més popu­lar, el més fut­bolístic, el més extra­ver­tit... una imatge pràcti­ca­ment no vista en la cam­pa­nya del can­di­dat favo­rit que ha tin­gut entre alguns reforços externs el nunyisme i l'anti­cruyf­fisme.

A Marc Ingla se l'ha vist estrany. Habi­tu­al­ment és natu­ral i a la cam­pa­nya anava forçat i feia que molts dies ens pre­guntéssim: per què riu tant? Bel·lige­rant en oca­si­ons, s'ha con­ver­tit en el can­di­dat més sor­pre­nent, perquè ha estat una imatge que ningú no conei­xia d'ell. Pot­ser ha jugat en con­tra seva l'acti­tud agres­siva als debats en un bar­ce­lo­nisme cada cop menys sorollós.

I d'Agustí Bene­dito cal dir que és el Josep Maria Min­gue­lla del 2010. És qui no ha patit, qui s'ha dei­xat anar, qui no tenia res a per­dre i, en canvi, molt a gua­nyar. Qui s'ho ha pas­sat millor. Jugarà en con­tra la seva des­co­nei­xença en gene­ral. Indis­cu­ti­ble­ment Bene­dito ha acon­se­guit el que real­ment volia: fer cam­pa­nya pel futur i aga­far una posició, molt dig­na­ment, per a les pro­pe­res elec­ci­ons. Però, serà el tapat?

Aquesta nit a les onze sor­ti­rem de dub­tes però un té la sen­sació que és una jor­nada en què, en gene­ral, tot­hom hi ha sor­tit per­dent: els can­di­dats, que han rebai­xat el nivell del debat sense cap dubte sobre el model espor­tiu, i el lapor­tisme, que ha fet una frag­men­tació del seu ide­ari mal­grat que seria pro­ba­ble que si avui és pre­sentés, acabés gua­nyant. Les dades d'audiència del debat de diven­dres a TV3 (un ínfim 11%) demos­tren que la par­ti­ci­pació podria ser molt baixa perquè la gent no sap res­pon­dre la pre­gunta dels últims dies: i tu a qui votaràs? El pro­blema no serà la jor­nada d'aquest diu­menge. Serà demà. Que tin­gui sort qui gua­nyi i, sobre­tot, que com­pleixi tot allò que ha promès. I a qui li ha promès, mal­grat que això ja serà més difícil.

Aquesta nit cap a les onze, la cadira més cobe­jada ja tindrà pro­pi­e­tari nou. Tot i que fins al pri­mer de juliol no serà el pre­si­dent. Una cadira amb les millors vis­tes a una gespa que s'ha de mirar i no tocar i que, sor­to­sa­ment, con­trola el refe­rent del bar­ce­lo­nisme sense dis­cus­si­ons, ni debats: Pep Guar­di­ola.