Sandro Rosell deia dilluns a l'Àgora de TV3 que, fins i tot les situacions aparentment més unànimes, tenen un 7% de gent en contra. El president electe del Barça posava d'exemple com d'ideal seria que els rius baixessin amb l'aigua clara i sense gens de contaminació, cosa que aparentment voldria tothom, però que, per quota, també tindria els seus detractors. De fet, per validar la teoria no cal ni sortir del Camp Nou. En aquest Barça en què, aparentment, tothom voldria jugar, Touré Yaya és aquest 7% de descontents que sempre hi ha d'haver a tot arreu. Es fa difícil imaginar on estarà l'ivorià millor que al Barça, en què ha trobat la consagració que buscava quan hi va arribar, però no queda cap més remei que obrir-li la porta de sortida si l'ambició de jugar més minuts li impedeix acceptar un rol que no és testimonial, però que algú diu per ell que no el satisfà. Segurament, per un jugador forà és difícil acceptar la pèrdua de protagonisme per la irrupció d'un jove del planter, com li ha passat a Touré amb Busquets, i també a Ibrahimovic amb Bojan. L'orgull de tenir un Barça fet a casa fa pagar algun peatge en forma d'estrella descontenta. Parlar de Touré, però, obliga a fer-ho sens falta del seu representant. No descobrirem ara com els agents mouen els fils dels seus futbolistes, però hi ha casos més sagnants que d'altres, i el de Touré convida a la reflexió sobre els límits entre tenir representant i tenir amo. No m'entra al cap que un jugador europeu pugui viure amb tanta influència del seu agent com li passa a Touré amb el tal Seluk. Si a un africà privilegiat li passa això, què no els passa als que no juguen a futbol ni tenen nom? Dilluns, els vigilants de l'estadi de Durban van protestar per no haver cobrat el sou del primer partit. Dimarts, van ser tots acomiadats. La batalla de l'Àfrica és més profunda que la lluita pel mundial. Touré demostra que ni la independència dels més rics no està guanyada.