violació de 24 segons
jordi plà comas
Un exjugador al mundial
«Mira, en Ronaldinho.» Sense llei d'emoció, amb una entonació plana, qui això escriu i un bon amic ens vam sorprendre aquesta setmana davant del televisor, fent un cafè –o un tallat descafeïnat de sobre curt de cafè amb la llet calenta, que tal fa al cas– i veient imatges de mundials passats. De sobte, Ronaldinho va aparèixer al plasma per dibuixar una d'aquelles curses esbiaixades que feia a una velocitat immesurable i que més sovint que rarament acabaven al fons de la porteria amb el porter immòbil, impotent i abatut per la jugada que l'acabava de retratar. «Te'n recordes d'en Ronaldinho?» L'esmentem i tenim la sensació de parlar d'un exjugador. A mi em semblava que encara no tenia 30anys, però el bon amic va comprovar-ho i va notar que efectivament ja en té 30. «És del 80», va dir. La tristesa i no l'escepticisme va silenciar-nos.
Encara amb el mundial de Sud-àfrica fent les primeres passes, el fet de rebre un flaix informatiu que ens recordi que Ronaldinho encara és viu, que no és al campionat del món de futbol amb el Brasil però que encara juga, és, no sabria qualificar-ho d'una altra manera, terrible. Un sentiment accentuat pel fet que encara no fa set dies que el seu pare blaugrana ha estat de manera unànime escollit nou president del Barça. El temps corre més que no pas el millor dels Ronaldinhos possibles, però pensar en les coses que arriben a passar mentre el cronòmetre avança a vegades és devastador.
Era l'estiu del 2003 quan Ronaldo de Assis Moreira va arribar al Barça i amb aquell somriure perenne i innocent va recollir les runes que aleshores conformaven el club i en tres anys va enlairar un castell que es va alçar al punt més alt de París. Costa recordar-ho ara, després del Barça més triomfant i meravellós de la història, però si la justícia i l'esport modern tenen alguna cosa a veure, és just no passar mai per alt aquelles tres primeres temporades del Barça de Ronaldinho. Del que va venir després se'n pot fer memòria per alliçonar-se per tenir un exemple rotund en què emmirallar a l'incrèdul que, aparentment perpetuat en l'èxit, no creu que un dia tot acabarà. Aquell declivi iniciat l'endemà de vèncer a París va continuar en el mundial del 2006, el primer (i únic) en què Ronaldinho era el líder indiscutible de la selecció brasilera i en què el Brasil va caure amb estrèpit i sense jugar a futbol als quarts de final. Ara, quatre anys després, a Sud-àfrica hi ha un munt de jugadors nascuts abans del 1980 que sostenen seleccions de nobles aspiracions, però cap no és ell. Descartat per Dunga en una decisió en cap cas unànime però que ha reforçat, encara més, aquesta sensació de veure Ronaldinho només com un exjugador en actiu.