Al llarg dels anys que fa que exerceixo la docència hi ha uns fets que, relacionats amb els joves catalans de mitjan anys vuitanta ençà, han anat canviant de manera evident. Un, és l'afició creixent al futbol; l'altre, és la total absència d'aficionats als toros. Ningú mai m'ha parlat de bous, de res relacionat amb les curses de braus, només alguns alumnes de les Terres de l'Ebre de manera antropològica, identitària, vital i personal m'han defensat els correbous. He sentit algun col·lega, ara ja jubilat o quasi, que de manera discreta ha defensat la seva afició als bous. I prou.

El futbol és tota una altra cosa. A molta distància, en nois, també en noies, ha aparegut un interès més gran pel bàsquet, però més pendent de l'NBA que de l'ACB. L'excepció són els ferms seguidors del Barça i la Penya, i poc més. El futbol ho acapara tot, ara s'ha polaritzat més, i més a partir del fenomen Unicef, els èxits del Barça, la Masia i Guardiola. Després de partits transcendents, guanyats o no, hom veu un munt d'alumnes dels dos sexes amb la samarreta blaugrana o similars. A falta d'una politització específica, el desencís és profund i de fons, només s'escapen d'aquest desinterès els motivats pel fet nacional català i el dret a decidir, tot i la fredor del gros del món professoral universitari, també indecís i, alhora, més poruc. La resta són minories poc notòries, la joventut sublima via futbol les frustracions polítiques, socials i professionals. D'aquí neix una reflexió, qui sàpiga posar els dos o tres graons que falten a l'escala vers el compromís polític, social i nacional cultural pot trobar unes generacions necessitades d'il·lusió, d'esperança, una gent que és ja gairebé el present que en una mediocritat tan evident es refugien en els amplis valors del Barça per riure i somriure, saltar i ballar, alhora que trepitgen la fiesta nacional i tot l'afegit que l'acompanya. Inclosa, de moment, la histèria de la roja, obviant Hondures i Xile.