Estem habituats a victòries de pilots de 16 i 17 anys en campionats de motociclisme però quan es tracta de dues rodes propulsades per la força humana, l’edat dels vencedors tira cap amunt en tot el que sigui voltes de més de tres dies. En les grans cites, encara més. I en el Tour la conjunció d’estat de forma, experiència i equip arriba al punt culminant. Fins avui. Tadej Pogacar, un jove eslovè que demà farà 22 anys, ha fet l’exhibició de ciclisme pur més desacomplexat i dominant que es recorda al Tour en les últimes dècades, perquè les de Lance Armstrong hem de mentalitzar-nos que eren mentida i, per tant, no han existit.

Pogacar ha deixat el ciclisme desconcertat i ha desmuntat en tres setmanes totes les jerarquies. El gran pilot professional, potes amunt. L’eslovè ha fet valer un físic de post-adolescent –potent, fibrós però encara lleuger– i una capacitat de gestió inhabitual en un corredor tan jove que, a més, no tenia el millor equip per ajudar-lo i protegir-lo. Les seves victòries en dues etapes tan emblemàtiques com les que han acabat a Laruns i al Grand Colombier l’han catapultat.

Però el que perdurarà per sempre en els llibres del ciclisme és la monstruosa contra rellotge d’ahir –on l’equip no intervé per res– amb final a La Planche des Belles Filles. 1:21 de diferència en 36 km respecte a un especialista com Tom Doumoulin és una magnitud gairebé tan enorme com els 1:56 sobre Primoz Roglic, que ja ensumava el triomf.

L’experiència de Pogacar en grans voltes es reduïa a la Vuelta 2019 (tercer). Sí que havia guanyat el Tour del Porvernir (2018) però contra corredors joves. Aquest ha estat el seu primer Tour, una ronda francesa marcada per la Covid-19 en la qual hi havia absències notables i presències de corredors aspirants al podi que han claudicat perquè no s’han pogut posar en forma després del confinament. La seva irrupció ha estat la revolució més gran que ha viscut el ciclisme del segle XXI. Si mantenir-se és més difícil que arribar, aquest és ara el repte de Pogacar. Però l’exhibició que acaba de culminar aquesta tarda a París té totes les característiques per poder jubilar una generació sencera de ciclistes.

El Tour s’ha acabat. Feia patir que es pogués veure afectat per la pandèmia i, al capdavall, no ha passat res. I aquesta, tractant-se d’una cursa de la magnitud del Tour, amb tres setmanes de competició durant milers i milers de quilòmetres, és una victòria tan gran com la de Pogacar.