els meus amics barcelonistes
imma merino
Josep Maria Fonalleras
A la terrassa del bar Campus, davant del rectorat de la UdG on treballa, en Fono m'explica que el seu germà petit sovint li recorda que, quan era petit, va demanar als Reis una samarreta de l'Espanyol. «No sé per què era periquito. Potser perquè hi havia un jugador de l'Espanyol que es deia José María?» Josep Maria Fonalleras suposa que, com Sant Pau, hi va haver un moment en què va caure del cavall, però no recorda la revelació que va dur-lo a convertir-se a la fe del barcelonisme per sempre més: «Quan ets de veritat d'un club de futbol saps que deu ser l'única cosa que no pots deixar de ser.» Creu que devia ser en l'època en què va arribar Johan Cruyff com a jugador i el seu pare (un gran aficionat del futbol que sobretot era del Girona) va comprar una pel·lícula en súper-8 que contenia un resum del gloriós partit en què el Barça va guanyar per 0-5 al Bernabéu i que va veure en família una vegada i una altra. Convertit al barcelonisme, l'adolescent Fonalleras no ho vivia atenent a un component especialment polític. Això va arribar després, quan va conèixer la història del Barça i va considerar que el club representava uns valors que estimava, com ara el de la catalanitat i el fet de vehicular sentiments polítics d'una nació, de manera que, en l'època de la dictadura de Primo de Rivera, es va xiular l'himne espanyol al camp del Barça (que va ser clausurat) i durant el franquisme ser barcelonista es podia viure com una manera de dissidència. En Fono reconeix que aquesta visió potser és una mica ingènua. Sap que no tots els barcelonistes comparteixen aquests valors i que d'altres no ho consideren important. Per ell, però, ho és, d'important. També té present que el Barça deu ser l'únic club de futbol que va tenir un president al qual van matar els feixistes.
Però també hi ha pròpiament el futbol, el gust pel bon joc que amb el Barça de Guardiola (inspirant-se en tres episodis de la infància i l'adolescència del qual ha escrit el llibre Les tres pedres i altres contes) ha arribat a la plenitud. M'agrada parlar de futbol amb en Fonalleras, escriptor entre la malenconia i la ironia, articulista fi que matisa i no crida. M'agrada perquè el bon futbol per a ell és màgia i perquè transmet una emoció que me'l fa imaginar veient els partits amb els seus amics barcelonistes (Modest Prats, Josep Domènech, Salvador Sunyer, Ramon Alsina, Jaume Nadal) i els seus fills. Amb els seus quatre fills va viure el moment més emotiu de tota la seva vida barcelonista: la final de copa que l'any passat el Barça va guanyar a València contra l'Athletic.