A la ter­rassa del bar Cam­pus, davant del rec­to­rat de la UdG on tre­ba­lla, en Fono m'explica que el seu germà petit sovint li recorda que, quan era petit, va dema­nar als Reis una samar­reta de l'Espa­nyol. «No sé per què era peri­quito. Pot­ser perquè hi havia un juga­dor de l'Espa­nyol que es deia José María?» Josep Maria Fona­lle­ras suposa que, com Sant Pau, hi va haver un moment en què va caure del cavall, però no recorda la reve­lació que va dur-lo a con­ver­tir-se a la fe del bar­ce­lo­nisme per sem­pre més: «Quan ets de veri­tat d'un club de fut­bol saps que deu ser l'única cosa que no pots dei­xar de ser.» Creu que devia ser en l'època en què va arri­bar Johan Cruyff com a juga­dor i el seu pare (un gran afi­ci­o­nat del fut­bol que sobre­tot era del Girona) va com­prar una pel·lícula en súper-8 que con­te­nia un resum del gloriós par­tit en què el Barça va gua­nyar per 0-5 al Ber­nabéu i que va veure en família una vegada i una altra. Con­ver­tit al bar­ce­lo­nisme, l'ado­les­cent Fona­lle­ras no ho vivia ate­nent a un com­po­nent espe­ci­al­ment polític. Això va arri­bar després, quan va conèixer la història del Barça i va con­si­de­rar que el club repre­sen­tava uns valors que esti­mava, com ara el de la cata­la­ni­tat i el fet de vehi­cu­lar sen­ti­ments polítics d'una nació, de manera que, en l'època de la dic­ta­dura de Primo de Rivera, es va xiu­lar l'himne espa­nyol al camp del Barça (que va ser clau­su­rat) i durant el fran­quisme ser bar­ce­lo­nista es podia viure com una manera de dis­sidència. En Fono reco­neix que aquesta visió pot­ser és una mica ingènua. Sap que no tots els bar­ce­lo­nis­tes com­par­tei­xen aquests valors i que d'altres no ho con­si­de­ren impor­tant. Per ell, però, ho és, d'impor­tant. També té pre­sent que el Barça deu ser l'únic club de fut­bol que va tenir un pre­si­dent al qual van matar els fei­xis­tes.

Però també hi ha pròpia­ment el fut­bol, el gust pel bon joc que amb el Barça de Guar­di­ola (ins­pi­rant-se en tres epi­so­dis de la infància i l'ado­lescència del qual ha escrit el lli­bre Les tres pedres i altres con­tes) ha arri­bat a la ple­ni­tud. M'agrada par­lar de fut­bol amb en Fona­lle­ras, escrip­tor entre la malen­co­nia i la iro­nia, arti­cu­lista fi que matisa i no crida. M'agrada perquè el bon fut­bol per a ell és màgia i perquè trans­met una emoció que me'l fa ima­gi­nar veient els par­tits amb els seus amics bar­ce­lo­nis­tes (Modest Prats, Josep Domènech, Sal­va­dor Sunyer, Ramon Alsina, Jaume Nadal) i els seus fills. Amb els seus qua­tre fills va viure el moment més emo­tiu de tota la seva vida bar­ce­lo­nista: la final de copa que l'any pas­sat el Barça va gua­nyar a València con­tra l'Ath­le­tic.