La selecció francesa va acabar el mundial anterior en boca de tothom per un cop de cap de Zidane, va entrar en aquest amb un cop de mà d'Henry, i va ser notícia abans de viatjar a Sud-àfrica per un cop de bragueta de Ribéry. Ara que els blaus ja són a casa després de no haver sabut fer res de bo amb els peus, el cop d'autoritat el farà Nicolas Sarkozy, que aquest matí rebrà Thierry Henry al Palau de l'Elisi per tractar del desgavell de l'equip francès en aquest mundial. Que en un estat avançat com el francès el mateix president de la república en persona baixi a l'arena a esbrinar què ha passat entre un grup de futbolistes posa de relleu el grau de desmesura a què ha arribat la convicció que les seleccions de futbol ostenten la representació oficial d'un país. És una convicció tècnicament del tot equivocada, però socialment tan estesa arreu del món que qualsevol intent de combatre-la és en va. Quan aquests dies explico que no sóc afí a la selecció espanyola, la més gran resistència no ve de qui és aficionat al futbol, sinó de qui no ho és però veu el mundial com una competició directa entre estats. La veïna que no fa gaire em deia que detesta el futbol, dimarts xisclava els gols de Villa. Fa un temps, la FIFA i la UEFA van posar sobre la taula la conveniència de desmarcar les competicions de seleccions de l'exacerbat ús nacionalista que se'n fa. Rumiaven no fer sonar els himnes i no identificar els equips amb la bandera estatal sinó amb l'escut de la federació, però les bones intencions van tornar aviat al calaix. Massa tard per recordar que el futbol només és un joc quan els campionats de seleccions ja són una barreja indissoluble d'esport i pàtria, als salons presidencials o al pis del costat de casa, on tenen tan dret de ser espanyols com jo de ser català i demanar que la meva selecció pugui jugar per gaudir-ne. Que és molt diferent que lliurar-me a ser plenament representat per un grup d'esportistes.