Bartomeu honora Gaspart
Joan Gaspart fou un president incompetent que va enfonsar el club en una mediocritat esportiva i una deixadesa emocional històrica que va revertir Ronaldinho amb el seu somriure. De totes maneres, quan l’inepte hi posa el cor per fer gran l’entitat sense buscar el benefici propi, doncs amb el temps un es mira aquella etapa amb certa indulgència i sobretot, valorant el gest de Gaspart de reconèixer el fracàs i marxar quan la gent ho demanava. Res a retreure. L’error forma part de la vida.
Bartomeu no està a aquest nivell, i el més preocupant és que és un president que pot posar a sobre la taula quatre lligues, tres copes del rei i una Champions, un bagatge de títols millor que el del Dream Team, però amb unes ferides devastadores a nivell emocional per la sensació de fer puntades endavant, de guanyar temps per benefici propi, i de governar per salvar el cul, encara que això suposi hipotecar el futur de l’entitat esportivament, i conseqüentment, econòmicament. Conseqüentment, Bartomeu té raó amb els papers sobre la taula, però és condemnable la seva gestió si valorem els intangibles que han de fer gran un club com el Barça: el sentit de la veritat, la honorabilitat, la paraula, la valentia de donar la cara, o de saber dirigir les persones. Per això, a diferència de Gaspart, la història no coneixerà la paraula misericòrdia perquè sap llegir perfectament què ha prioritzat Bartomeu quan s’ha trobat entre l’espasa i la paret, o ell o el club.
Així doncs, a partir d’aquí, només queda esperar que el soci decideixi si vol o no un president que en temps de crisis institucional ha desaparegut completament del mapa i ha deixat Koeman com a única veu autoritzada del club, un entrenador que d’acord, heroi de Wembley i tal, però ens enganyem, porta tres mesos dins el club. Així estem, qui dia passa any empeny i vinga, que l’Espai Barça és una gran proposta, cert, però a aquest pas servirà per enterrar-hi el futur esportiu de l’entitat.