Martínez Munuera deixa la pantalla del VAR a les seves esquenes per acomplir amb el guió previst, i al mateix instant que alça el dit índex de l’autoritarisme, es trenca un got a la cuina de casa. La fressa del vidre escampant-se arreu transmet una percepció imminent de caos dramatitzada per un insult als avantpassats del respectable i un ós de peluix que reboto contra el televisió pensant també en el futur toc de queda, la postura convergent d’Aragonès i en Salvador Sostres en general. Calma tensa. Ningú diu res, a la cuina perquè pensen que el meu crit anava relacionat amb el got esmicolat, i a la sala d’estar perquè la meva dona ha vist interromput el seu temps d’estudi per entendre com les clàusules sòl violen les hipoteques entre les fusions bancàries de lladres amb jaqué. M’aixeco. Vaig a la cuina. Sempre igual. Què ha passat ara? No pots tenir ni un moment. Tres frases clàssiques del victimisme paternal. Em trobo les meves dues filles plorant dient-me que ho han fet sense voler, que el problema era del suc de pinya, que pesava massa i en aixecar l’ampolla doncs amb el colze han tocat un vas que no sabien què hi feia allà. Recordo el que em va dir la psicòloga, respiro a fons tres vegades, penso amb fantasies agradables com veure en Manuel Valls al pi de les tres branques, i tot seguit, faig de pare modèlic dient que vinga, que entre tots ho recollim, pipa de la pau i Imagine all the people living life in peace. Tot recollit i el suc de pinya a gots de plàstic. Doncs per què has cridat tant? La pregunta del gran és per dir-li allà mateix que els reis són els pares i que l’únic rei de veritat està als Emirats Àrabs, i que si hagués de repartir regals entre tots els seus fills il·legítims acabaríem d’arruïnar el país. Res, no dono importància al fet, l’àrbitre s’ha inventat un penal en contra del Barça i el Madrid ha marcat. Ja, em contesta el repel·lent jugant-se una estada llarga a un orfenat siberià, i després em dius que no ens podem queixar quan juguem els partits de l’escola. La caixa d’Escitalopram està buida. No sé perquè vaig tenir fills, no sé perquè m’agrada el futbol, i no sé perquè no vaig decidir morir després d’Anfield. Martínez Munuera: Ni oblit ni perdó.