Pedri, Palamós, Springsteen i els Amics de les Arts
Els nens s’amaguen entre els clarobscurs de les barques mentre una paleta rogenca de colors ressegueix uns sorra desendreçada per les nostres petjades. Demà ens tanquen de nou i tothom sap que no seran quinze dies, per això, en sentir la notícia d’un confinament cultural barrejat amb un toc de queda perimetral de naturalesa pandèmica, he carregat la tribu al cotxe i vinga, l’espetec de Max Weinberg marcava el ritme mentre en Bruce Springsteen salmejava als fantasmes i nosaltres, conduíem cap a la costa fugint d’allò inevitable.
M’estiro a la sorra amb les mans al clatell tot divisant com la lluna plena es deixa entreveure darrera el campanar i la veu de les criatures es confon amb al ritme melangiós d’unes onades que semblen entendre que el món plora darrera les bambolines dels teatres. Estic relaxat, com el soldat que veu perdre el seu exèrcit des d’un turó i accepta la derrota abraçat a la dona que un dia va estimar, per això, gaudeixo de la desfeta escoltant Adéu del nou disc d’Els Amics de les arts: deixar a mitges les coses tampoc és tant dramàtic, sobretot si ho saps envernissar d’una poesia equiparable a aquella Louisiana que es perdia entre els camps de cotó. Quina meravella de disc, aire net en temps de flaires nauseabunds. Gràcies.
En definitiva, petits instants de d’estricta treva amb l’entorn per ponderar com parlar de Pedri sense ser hiperbòlic, sense deixar entreveure l’aficionat assedegat de llum després d’anys de penombra rutinària, i mireu, potser Pedri no deixa de ser aquest paisatge bucòlic d’un capvespre a Palamós, la normalitat del que un dia teníem i vam perdre pel camí, el record de temps de prosperitat on el triomf semblava gratuït, la identitat innegociable venuda a preu de saldo per un plat de llenties, la centella que desafia els dotze segons de foscor d’un far que havia oblidat com guiar als nàufrags perduts per la tempesta. Si, això és Pedri, una relíquia del que un dia vam ser i l’avís que, com canta en Bruce: ‘There’s still too many bad boys tryin’ to work the same line’. El futur comença a ser nostre.