De totes les opinions que he sentit aquests dies arran d'aquest conflicte emocional que tenim els catalans sobre la selecció d'Espanya, em quedo amb un missatge d'un oïdor en una tertúlia radiofònica que va dir que per a ell els partits de la roja són «un chollo». Si guanya, se n'alegra pels jugadors catalans que hi participen i pel model Barça que exhibeix, i si perd, doncs no se'n va a dormir sense sopar. Aquest conflicte amb la selecció espanyola només és un dels molts amb què els catalans hem hagut i haurem de conviure, temo que, per desgràcia, encara uns quants anys més.

Ara bé, tret per suposat de la frustració de no tenir entre les participants la nostra selecció, que Déu n'hi do el paper que hi faria, com que a la vida hi hem vingut a disfrutar, crec que aquest mundial ens està donant prous motius per sentir-nos molt satisfets, i diria que orgullosos. El millor jugador del mundial, Messi, el vam descobrir i formar nosaltres. En la selecció espanyola quatre catalans són titulars indiscutibles. El sistema de joc que utilitza l'equip de Del Bosque és clarament el de Guardiola, que a més, quan surt bé, dispara l'entusiasme a Madrid i a la resta d'Espanya, fins i tot d'aquells mitjans de comunicació pels que allò que tingui color blaugrana és anatema.

Això del futbol és, per sort, imprevisible. Però si Espanya arriba lluny en aquest mundial podrem dir, amb tot convenciment, que haurà estat gràcies al Barça. Haurà estat un altre èxit blaugrana amb projecció a tot el planeta. Si el futbol fos com la literatura, la pintura i el cinema, a en Guardiola se li haurien de reconèixer drets d'autor. No sé vostès, però divendres hi va haver moments que en lloc d'Espanya semblava un partit, no dels bons, però del Barça. I sentint-ne els elogis dels mitjans espanyols, no vaig poder evitar pensar en el que els espera, i en el que diran, la temporada vinent a Madrid amb en Mourinho.

Està clar que el camí cap a la victòria és variat. Es pot seguir la ruta de Guardiola o la de Mourinho, per citar-ne dues. El que sí que tinc clar és que per guanyar una guerra, que no una batalla –i perdonin el símil bèl·lic–, la ruta de Guardiola dóna moltes més garanties. Si d'alguna cosa serveix el mundial, al marge de generar negoci, és d'aparador per veure per on va el futbol. I amb això crec que tothom hi està d'acord. El futbol, si vol continuar sent espectacle, passa pel model del Barça. I això és una de les moltes coses que crec ens ha de fer sentir orgullosos aquests dies de mundial. No hi tenim la nostra selecció però sí que hi estem exhibint un producte totalment made in Catalonia. Quanta raó tenien els creatius publicitaris que van pensar aquella frase d'«un equip de futbol va ser el centre del món...»