Qui és Koeman?
L’imperi se’t desfà a les mans mentre prens consciència que la renúncia a créixer va ser el principi de la decadència, i que el pes de les teves glòries ha cavat el cau de les misèries. No queda ningú al camp de batalla, alguns s’han escapolit com rates i a d’altres els han foragitat perquè val més estar sol que mal acompanyat. Així doncs, enmig d’aquest eco ressonant entre les muntanyes, t’aferres al guiatge del vell soldat que ha tornat traginant el posat de suficiència del que se sap com l’única esperança per un futur pròsper. Ell, qui et va dur a la glòria anys enrere, mostra un excedent de testosterona mentre trepitja amb força la terra que el va veure tocar el cel. Així doncs, no s’immuta davant la pressió, i amb un gest de condescendència que esquiva el servilisme de Valverde i la mediocritat acomplexada de Setién, utilitza un llenguatge no verbal del “Sabeu qui sóc jo?” mentre es posa a llocs els pantalons per fer cabre Haddock i Tornassol dins seu.
A partir d’aquí, a l’aficionat tirotejat a Roma, esquarterat a Liverpool, i enterrat sense luxes a Lisboa, li sembla bé qualsevol iniciativa que adopti l’única veu amb certa autoritat dins el club, i més si aquesta vol donar pes a una nova lleva del biberó: sense experiència però amb les ganes de segrestar el món com feren lustres enrere les vaques dessacralitzades fins a vuit vegades per l’exèrcit de Baviera. No guanyarem cap guerra aquest any? Cap problema si serveix per edificar de nou, per tornar a tenir ganes que arribi la batalla dominical, per tenir la certesa que no se segueix la política de tirar la merda endavant per salvar el propi cul i se sacrifica el benestar falsari del present perquè es treballa mirant l’horitzó. No tenim res més a exigir al vell guerrer, només que faci l’esforç de treure’ns del fang mentre torna a contestar les preguntes del què i del com. Ras i curt: estem a les seves mans com anys enrere vam estar a les seves botes.