Pavelló de Palau-sacosta. Principis dels 90. El tiet m’agafa de la mà dient-me som-hi que així esquivem els embussos. Resten un parell de minuts i l’Estudiantes guanya amb una comoditat suficient com per prioritzar el benestar d’arribar a casa en lloc d’atansar-me a la sortida dels jugadors per cridar als triples cantoners d’ Ivanovic i a la sobrietat efectiva de Middleton. Anem caminant i em quedo palplantat darrera la cistella perquè la jugada m’exhorta a restar immòbil: Azofra roba una pilota a Costa i llança el contraatac per Winslow, que es catapulta a l’aire amb les cames obertes mentre amb una sola mà es penja del cèrcol. Quedo empetitit, encongit, acoquinat, astorat, esguardant amunt com si tingués davant meu Michael Jordan explotant un partit al Staples Center. Winslow se n’adona, i quan trepitja de nou el parquet em pica l’ullet regalant-me un somrís que provoca un gest afectiu dels aficionats de l’entorn. Aquell dia em vaig fer de l’Estudiantes, més ben dit, em vaig adherir a Winslow, Pinone, Herreros, Azofra, i Orenga: l’equip que mesos més tard guanyaria la Copa i es plantaria a la final four d’Istanbul.

A partir d’aquí, quan jugava a bàsquet al jardí de casa contra mi mateix, anava assajant els tirs laterals de Pinone arquejant el braç dret lleugerament amb la desgana del que té una habilitat tan explícita que li fa mandra mostrar-la. Un llançament que anava seguit d’una jugada on feia rebotar la pilota a la paret per prendre-la amb la mà dreta i saltar com féu Winslow aquella tarda a Palau-sacosta. Ho repetia una i una altra vegada, sense descans, desitjant créixer abans d’hora per abandonar les cames a l’aire mentre cercava la mirada complaent d’un nen qualsevol. En definitiva, estava a punt d’aconseguir-ho fins que el pare, sense avisar, em va pujar l’altura de la cistella perquè deia que m’estava quedant petita. No vaig queixar-me però mai vaig aconseguir penjar-me com Winslow, i per això, segurament, la resta de la vida l’he passat com un Montero aterrit que espera pacientment Vrankovic perquè li clavi el tap que l’allunya una i altra vegada de la glòria.