a l'alça

Partits eterns. Si el partit etern a Wimbledon entre Mahut i Isner s'hagués disputat fa quaranta anys hauria estat una llegenda i se n'haguessin escrit dotzenes de llibres. El que ha quedat palès és que un partit de tennis no pot durar tres dies. I és una llàstima, perquè l'èpica també forma part de l'esport, malgrat que en aquest segle quan el dopatge i les trampes estan a l'ordre del dia tot està sota sospita, fins i tot el partit a Anglaterra.

No hi ha gamma de grisos en el laportisme. O s'escriu la seva trajectòria en clau d'hecatombe o se'l porta al cel directament. Hi ha qui pretén fer veure que en els set anys de Joan Laporta només hi ha hagut dos fets determinants: l'arribada de Ronaldinho, per mà de Rosell, i la de Pep Guardiola, per mà de qui sigui, i que Laporta no hi ha intervingut. La història sempre l'acaben escrivint els guanyadors, però això era quan no hi havia mitjans de comunicació i ni s'ensumava internet. La història es pot explicar de moltes maneres, amb tonalitat de grisos i de vegades enfocant claredat i d'altres, màxima foscor, però, sobretot, s'ha de ser molt generós. I encara que no ho vulguem ser gaire perquè contradiria l'assetjament que s'ha practicat des de fa anys i panys, només cal mirar el Barça que hi havia l'endemà de les eleccions del 2003 i el que deixa Laporta, amb les seves misèries i les seves grandeses, el 2010.

Una és una fotografia en blanc i negre i desenfocada i l'altra és plena de colors vius i en moviment, en què, tot i això, si ens hi acostem de molt a prop podrem veure alguna taca que no ha quedat enfocada.

Té això de mirar les coses amb perspectiva i generositat, que si bé no es pot explicar el recorregut de Laporta sense ser molt crític per decisions que després de preses no han estat encertades, n'hi ha moltes, potser poques, que han estat determinants per tal de veure el Barça en la posició més alta de la classificació de clubs en tot el món. I això és un fet inqüestionable, per molt que es vulgui recordar com si haguessin estat passant cada dia temes com ara el de Maxi López, l'Uzbekistan, cunyats, baixades de pantalons i escridassades.

El fet és inqüestionable i es reforça amb quatre títols de lliga més dues lligues de campions (i quatre semifinals). El viatge ha estat d'allò més espectacular, i si Rosell ens organitza un d'igual estarem encantats de pujar-hi encara que el que ens esperi sigui un Dragon Khan.

Encara necessitem temps per entendre el període del laportisme. Un període que s'inicia el 1997 i que després de sotracs i anys de polir el projecte i la revolució, aquesta es va portar a terme el 2003, malauradament no amb els millors companys de viatge, per la qual cosa ha esdevingut una sagnia amb les dimissions. Però amb patiment, bones i males decisions, i moltes alegries el Barça d'avui és immensament millor que el del 2003. Per tant, després d'un gran viatge, ha quedat una bona feina, en general.

de baixada

Àrbitres EN el Mundial. L'arbitratge torna a estar al centre de la polèmica. Ho està pel ja insuportable debat de l'aplicació de la tecnologia en l'esport, cosa necessària a la qual la negació comença a ser un problema per al futbol. Però també ho està per aquestes quotes que s'apliquen en la FIFA de comptar amb àrbitres de tot arreu per dirigir el que pretén ser el millor espectacle del món, quan el que cal fer és convidar-hi els millors.