L’EDITORIAL
Josep-Lluís Vilaseca, prohom de l’esport català
Hi ha unes quantes personalitats –unes desenes, tampoc tantes– sense les quals no es pot entendre la Catalunya del segle XXI. Josep-Lluís Vilaseca, traspassat avui, ha estat dels que ha tingut una influència massiva. Cap dels grans fets esportius que han passat al país en els últims 40 anys s’escapa de la seva influència. Des de l’assumpció i desplegament de competències per part de la Generalitat, la primera llei de l’esport, l’estructura federativa tal com la coneixem, els Jocs del 1992, el circuit de Barcelona-Catalunya, el CAR de Sant Cugat... Des de la més modesta competició de promoció a un elitista GP de F-1, miris on miris, per allà hi ha passat Vilaseca d’una manera o altra.
Un model esportiu que combina un desplegament quantitatiu enorme de l’esport de base i la capacitat de ser promotor i organitzador de grans esdeveniments. Un model que, malgrat tots els problemes d’infrafinançament, ha estat d’èxit en tants àmbits –social, de salut, d’impuls del talent– que 40 anys després continua vigent amb molt pocs retocs.
Més que un home de CDC –n’era un dels fundadors–, era l’home de confiança de Jordi Pujol, amic seu de tota la vida –tots dos van néixer el 1930– i company d’aventures en la clandestinitat. Vilaseca no va fer mai de polític de primera fila, però era un gran influent en l’alta política. Advocat de formació, discret de maneres però de paraules fermes, només va ser diputat un parell d’anys (1995-1997). Però si admetem que els jocs olímpics del 1992 van canviar el paper de Barcelona al món –i per extensió de Catalunya– la seva dimensió es multiplica i va més enllà de l’esport i la política, per convertir-se en un home de país.
Tant en els anys previs com fins i tot durant la cita olímpica, el nivell executiu de Barcelona 92 que formaven el també desaparegut Romà Cuyàs –secretari de l’estat espanyol per l’esport–, Josep Miquel Abad –l’home fort de l’ajuntament de Barcelona– i el mateix Vilaseca –en representació de la Generalitat–va ser el que va garantir l’èxit a partir de l’entesa en favor d’un bé comú que els condicionants polítics dels líders respectius –Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall– haurien posat inevitablement en crisi. Cuyàs, Vilaseca i Abad, homes gens estridents, amb un elevat concepte de la responsabilitat, del progrés i del país que val la pena evocar quan tot sembla encallat.