L’EDITORIAL
Hamilton i Mir, dos campions de treure’s el barret
Per descomptat, no hi ha una comparació en pla d’igualtat. Lewis Hamilton acaba de guanyar el setè títol de F1. Set, com Michael Schumacher. Molt a davant de llegendes com Fangio, Stewart, Senna, Lauda, Prost, Vettel i els que cadascú hi vulgui afegir. Hamilton serà durant dècades el súmmum de la F1 i, amb 35 anys, té corda per estona per sumar-ne més.
No s’és campió de F1 sense estar en un equip top, i Hamilton va entrar en la categoria reina amb el millor volant de l’època a les mans, un McLaren. Però hi ha hagut un munt de pilots campions que s’han estat anys i panys en els millors equips i no han ni repetit corona. Hamilton és el millor exemple. Nico Rosberg li va aconseguir prendre el títol del 2016, pilotant el mateix Mercedes, però al preu d’un desgast personal tan inaguantable que va decidir retirar-se amb el trofeu encara calent a les mans.
Hamilton no necessitava cap demostració per acreditar que és un fora de sèrie, una llegenda a la qual només el kaiser Schmacher aguanta la comparació. Però el recital d’avui amb l’asfalt mullat, deixant els rivals enrere tot i haver-se quedat sense pneumàtics, només es pot comparar amb el GP d’Anglaterra de l’agost passat, que va guanyar fent l’última volta amb tres rodes per una punxada. 10 victòries en 14 curses i campió quan encara queden tres grans premis, tot l’any ha fet la sensació que Hamilton ha fet el que ha volgut, coneixedor que ningú, per mecànica i per equip però també per pilotatge i consistència, està a la seva alçada. Només Verstappen, tan ràpid o més però massa inestable, i Red Bull, han estat un rival a l’alçada davant el caos tècnic i organitzatiu de Ferrari, que ha impedit que Leclerc brillés i ha fet passar Vettel per un pilot acabat.
El mateix dia de la setena corona de Hamilton ha arribat la primera de Joan Mir en MotoGP. Només amb una victòria, però també sense discussió. Marc Márquez va dimitir per una lesió mal gestionada i Quartararo, Viñales i Dovizioso no han donat resposta als galons que havien heretat del 93. Els favorits han deixat de ser-ho, el seu company i teòric cap de files a Suzuki Àlex Rins ha arrossegat tot l’any la ressaca d’una lesió i Mir passa a la història com el campió de MotoGP que ha tardat menys temps a obtenir el títol des que va debutar en el mundial. Només fa sis anys. Un pilot abraçat a la seva feina, però una personal normal, si és que es pot marcar els límits de la normalitat. Sense fantasies, amb un entorn familiar que l’ajuda i que li permet aïllar-se’n quan convé. D’altra banda, Suzuki no és en el podi dels equips amb més recursos del campionat. A davant hi ha Honda, Yamaha, Ducati i fins i tot KTM. És clar, la revàlida de Mir i Suzuki –i de qualsevol que hagués guanyat el títol aquest 2020 tan estrany– serà amb Marc Márquez a la pista.