L’EDITORIAL
El límit salarial, el nou ‘cinturó de castedat’ del futbol
El Barça és el club que ha vist com LaLiga li redueix més el límit salarial. Concretament, de 671 milions a menys de 383. 288 milions menys, és a dir un 43%. Contrasta amb el Madrid, un club d’una dimensió calcada i amb una estructura d’ingressos similar, cau només un 27%, de 641 a 468 (173 milions menys). Certament, la inèrcia pre-Covid ja afavoria el Madrid, que la temporada 2019/20 havia vist apujat el seu sostre en 74 milions respecte al del urs 2018/19, gairebé el doble que el Barça (38), però les correccions a la baixa que ha aplicat ara Tebas són tan dissonants que exigeixen una explicació més detallada que els genèrics “efectes de la Covid-19” que esgrimeix el màxim executiu a salari dels clubs. Sembla, en tot cas, que també hi intervé el balanç entre ingressos per traspassos i compres del Madrid (+98 milions), que en el Barça és de +7,5 perquè Bartomeu prou feina va tenir a desprendre’s de Suárez, Rakitic, Arturo Vidal o Rafinha per reduir la massa salarial i els va haver de regalar en molts casos. I sí, tal com apunta Tebas, la caiguda d’ingressos del Barça pel conjunt museu+marxandatge és superior perquè l’impacte de la caiguda del turisme a Barcelona és molt més alt.
El sostre salarial el va implantar el mateix Tebas i s’ha revelat com una eina de control eficaç i saludable d’excessos i fugides endavant tan freqüents en èpoques passades. No tot ho fa malament l’ultradretà president de LaLiga, tot i que la contrapartida al control financer i a l’estabilitat dels clubs és que minva la competitivitat dels grans respecte als anomenats clubs/estat. El PSG o el City, parlant en plata.
Tornant al Barça, l’escenari que planteja el sostre salarial és dantesc... si el club vol complir amb la regla. En quina proporció s’hauria de retallar Messi el seu salari? Hauria de jugar de franc, i això, ni pot ser ni passarà. Per fortuna, Tebas, en una de les compareixences més assenyades que se li recorden, ja ha admès avui que en les circumstàncies excepcionals d’aquest moment, no té cap lògica sancionar els clubs que excedeixin el límit si, com és el cas del Barça, han fet esforços evidents per acostar-s’hi. Altra cosa serà com acabarà la temporada la tresoreria dels clubs amb més davallada d’ingressos. Però pretendre absorbir l’impacte econòmic de la pandèmia en un sol exercici no tindria cap possibilitat d’èxit. No passarà en cap de les activitats econòmiques afectades per la Covid-19.
Pel que fa als altres catalans, l’Espanyol es pot considerar afortunat. En un context de reduccions massives, el descens a segona A li surt a compte si s’analitza en termes econòmics. Pot pagar 45 milions en salaris a esportistes. Sí, són 23 menys que un any enrere, però els següents del rànquing de segona A (Almeria i Mallorca) volten els 27, i sis clubs de primera tenen un límit més baix. El Sabadell, tot i que és a la banda baixa (4,8 milions) treu suc d’uns costos estructurals del club –personal, viatges, lloguers, despeses generals...– molt reduïts per tenir un límit salarial fins i tot superior al del Girona. Els gironins són els penúltims del rànquing, amb només 4,2 milions per pagar jugadors i tècnics. Com és possible, si a Montilivi han d’afrontar, per exemple, el salari d’un jugador de primera com Stuani? És obvi que el Girona excedirà el límit de salaris i que haurà d’afrontar una ampliació de capital que, amb els canvis en l’estructura accionarial que ha patit aquest estiu el club, fa temps que es veu venir.