L’Espanyol i el Girona es retrobaran avui, però ho faran en una situació que cap dels dos es podia imaginar fa dos anys, la primera vegada que es van veure les cares. En aquell temps, des de certs sectors es va cercar d’una manera més o menys intencionada fer bullir una rivalitat entre blanc-i-blaus i blanc-i-vermells. Una maniobra dirigida a mitigar l’espectre mediàtic i esportiu de l’Espanyol. Fer-ho és totalment lícit. Qui no vol millorar en la vida? La rivalitat, com la competència, és un estímul que ajuda a créixer. De fet, el problema del futbol català és no gaudir de més equips a primera. Cal eixamplar la base, que sembla (enguany més que mai) un monocultiu. La diversitat és riquesa i per a Catalunya seria primordial gaudir d’una cosmogonia d’equips com té Madrid. Parlar de qui és el segon o tercer equip de Catalunya sembla un debat molt naïf que fa perdre el veritable problema de fons: la inconsistència dels equips catalans a l’elit, on només dos han mantingut una trajectòria sòlida a primera. Seria valuós afegir-hi més equips perquè hi guanyaria el país, també els mateixos clubs, que s’estimularien els uns als altres, i la diversitat mediàtica. Aquest és el veritable debat que ens hem o que s’han de plantejar els directius del futbol i les polítiques esportives de Catalunya. Perseguir polèmiques estèrils entre el Girona i l’Espanyol és perdre el temps. Només cal recordar com els blanc-i-blaus han ajudat històricament els blanc-i-vermells amb cessions de futbolistes. Els abonats gironins més antics ho saben bé, i també com d’altres equips els giraven l’esquena. Però cert entorn va preferir esvalotar aquesta rivalitat, que no té cap fonamentació real, sinó més aviat ben artificial i només fa que perdre energies en batalles estèrils. I tant de bo que el curs vinent l’Espanyol, el Girona i el Sabadell estiguin a primera. Seria una magnífica notícia i alguns mitjans haurien de fer molts equilibris per quadrar l’escaleta.