No tinguem por, siguem temeraris i vencem el totalitarisme mediàtic que ha silenciat els mitjans aduladors del líder suprem: Messi ha estat devastant el provenir del Barça durant la darrera legislatura futbolística, és així, es diu, s’escriu, es publica i no passa res. L’explicació és diàfana: els seus quatre Pichichi consecutius amb una mitjana de 45 gols per temporada han capitanejat un conjunt decadent capaç d’emportar-se dues lligues i tres copes que han maquillat el desgovern extrem de l’entitat, el gradual decaïment d’un grup moralment envellit i la necessitat de sacsejar la llotja per salvar el futur. Per això no el van deixar marxar, perquè eren conscients que si Messi hagués mostrat un rendiment mediocre, la fallida de la junta hagués tingut lloc dos anys abans de l’arribada del vaquer de Cantàbria.

Feta la puntualització, hem d’entendre la necessitat de fer purgar al millor jugador de la història l’esforç per aguantar l’entitat entre tempestes perfectes i kamikazes fent-se la harakiri. Així doncs, no ens ha de semblar estrany que el contrafort del Barça rebi crítiques, caces d’antics representants francesos, i la tírria persecutòria dels mateixos que van obrir la porta a Guardiola per expulsar l’èxit de l’enveja mediterrània. Qui s’ha cregut per fer sobreviure amb dignitat l’entitat quan aquesta s’enfonsava sense rumb ni terra a la vista? Qui es pensa que és fent guanyar el Barça quan es parlava d’estil sense saber què era realment l’estil? Així doncs, tinguem la consciència assossegada quan l’emprem de cap de turc. Per això, d’entrada, si avui llepem al Wanda direm que la culpa és seva perquè no ens va permetre repensar en el futur, ja que un dia no molt llunyà vam creure cegament que ell mai deixaria de ser la pota que sostenia el club mentre tot s’enfonsava: Barça’s style.