El vestidor s’amaga darrere un nen de 17 anys
Jornada 10: 11 punts de 24 possibles, 5 dels darrers 18, i a 4 del descens. Números demolidors a l’altura de l’era més desoladora de Joan Gaspart, quan la simetria entre la realitat i els versos d’Els Pets on canten “La ràdio del bar escampa el Barça, que perd a la mitja part”, eren d’una exactitud matemàtica, això si, amb la diferència estètica d’un club en ruïnes i la brillantor compositiva Del balcó de casa que abaixava el teló d’un disc mediterrani empastat d’una melangia vitalista.
Ara estem igual o pitjor, ja que durant els lustres desfets del post-nuñisme, els líders d’aquell vestidor decadent donaven la cara amb més o menys encert, mentre ara, després d’una desfeta monòtona fan parlar un nen de disset anys que fa uns mesos creixia a segona divisió. La idea és molt senzilla. Mal inici de temporada: acceptable. Falta d’identitat de l’equip per la pèssima gestió dels darrers anys: comprensible. Moral en caiguda lliure perquè el teu líder no està on realment voldria per culpa d’un president dimitit: admissible. Amagar-se a les entranyes del túnel donant la percepció que el decaïment esportiu no va amb tu, i fer aparèixer un menor d’edat davant els micròfons: imperdonable.
En definitiva, aquest fet pot marcar la temporada si intuïm que l’autoritat de Koeman mostrada a cada roda de premsa no és tal si permets que el teu vestidor deixi a l’estacada el futur més tendre, i que ara com ara, la decisió primordial de la temporada serà la que prendran els socis el proper 24 de gener. El 2003 van entrar els Laporta, Rosell, Soriano, Ingla, i la història ha mostrat que el votant va encertar en el moment més crític des del motí de l’Hesperia del 1988 quan Nuñez porta Cruyff com a desllorigador. Ara estem igual, a un encreuament entre la recuperació i el fracàs absolut, un pas que farem d’aquí dos mesos per evitar que els pròxims anys acabin com els versos Del balcó de casa d’Els Pets on “l’escombra del bar recull el Barça, que ha empatat i de penal”.