Maradona, l’esclau condemnat a ser déu entre els enderrocs de la torre de Babel, va acariciar el cel abans d’hora i va quedar pres per sempre més als fangars terrenals. Ell, l’heroi que deixa enrere l’enemic anglès tot fugint de si mateix i redimeix una nació mentre l’engoleixen els vicis de l’Olimp, deixa orfe la infància futbolística d’aquell que va perdre la ingenuïtat en veure’l entrar a un cotxe policial l’any 1991: el detenien per possessió de drogues, i aquell dia el pare em va explicar què era la cocaïna. Llavors tenia 8 anys, i a pesar del seu naufragi mediàtic, vaig seguir jugant al pati amb el pit enfora i coixejant lleugerament de l’esquerra per esquivar els carnissers criats a la vora d’una ria atlàntica.

Van passar un trienni i el Mundial del 94 va fer cap amb una habitació embellida pels ídols de l’època: Miguel Indurain i la seva sobrietat incorrupta, Josep Guardiola o el gendre ideal d’una família convergent, la gavardina de Johan Cruyff esclatant un paquet de tabac, el somrís d’Epi sostenint la pilota que Vrankovic allunyaria del Palau, i en Sergi Bruguera trepitjant la raqueta de Jim Courier a la terra de París. Tot simètric i tot quadrat per dissimular l’única imatge que havia enganxat directament a la paret i només es podria eliminar rascant-la amb un ganivet: un cromo d’en Maradona vestit amb la selecció argentina. Finalment, en aquell mundial va acabar expulsat per dopatge i el vaig repudiar per no ser com els esportistes que vetllaven el meu son: els que em donaven la seguretat d’una vida exacta on l’èxit era gratuït, i el patiment, un mal desconegut que habitava sempre a casa forana.

Però la vida sempre vesteix de gala l’evidència i mentre em feia vell abans que gran, mirava una i altra vegada aquell cromo encastat al mur de la meva infantesa. L’esguard altiu de Maradona llambregava una mà perduda al cel mentre em narrava sense paraules que viure és difícil per aquells que un dia vam elevar entre les deïtats, i que aquells símbols que només es poden esborrar amb un ganivet deixen marca per sempre més a la paret de la nostra història.