Aquest any haurà estat el pitjor de la carrera esportiva de Marc Márquez. Pandèmia, ajornament del campionat i aquella estratègia de remuntada desesperada a Jerez que tantes vegades havia sortit bé però que va acabar amb una fractura d’húmer. Quatre mesos i mig després, el 93 està com estava el 21 de juliol, en un llit d’hospital convalescent d’una operació llarga i complexa que donarà per bona si li soluciona la lesió. I s’ha de dir en condicional perquè, si bé el campió de Cervera s’ha sotmès a una tècnica quirúrgica que s’aplica amb molta efectivitat en casos rebels com el del seu braç dret, no s’ha de perdre de vista que es tracta d’un húmer fràgil, que no s’ha aconseguit soldar amb les tècniques convencionals de plaques de titani.

Márquez ja ha viscut altres ensurts. A l’extremitat superior dreta hi acumula múltiples operacions (dues fractures en un dit, en el cúbit i el radi simultàniament, a l’espatlla i ara a l’húmer). També al peroné de la cama dreta. Les luxacions a l’espatlla han estat habituals, tant que el mateix pilot havia après com reduir-les. L’hivern del 2018 es va operar de l’espatlla esquerra i es va perdre la pretemporada. Ara fa un any no va voler córrer el mateix risc i va anticipar l’operació de l’espatlla dreta. En tot cas, cap d’aquestes lesions havia estat determinant com la d’ara.

El contratemps més notable va ser la persistència d’un fenomen de visió doble després d’una caiguda en un GP del 2011, encara a Moto2, que li va impedir lluitar pel títol. Aquella va ser la primera vegada que Márquez va canviar el somriure per un rostre de preocupació. La segona, el 2015, amb motiu dels moments més tensos de l’antagonisme amb Valentino Rossi. S’ha d’esperar a la primera aparició pública del 93, a qui pràcticament no s’ha vist –la Covid-19 també hi ha ajudat– des de l’estiu. Quan ha tingut problemes, Márquez ha evitat l’exposició pública. Si d’aquí a unes setmanes es deixa veure, serà símptoma que la salut acompanya. En aquest cas, els passos següents seran establir si pot fer pretemporada, si pot arribar a temps al primer GP (28 de març) o, si no és possible, quantes curses es perd. I tot i la llarguíssima inactivitat i la falta de tacte competitiu, val més que no forci les coses. L’exemple de la temporada 2020, que encara hauria pogut guanyar si no hagués forçat la recuperació i hagués renunciat a tres o quatre curses, és molt recent.