«Això és el que m'agra­da­ria que em digues­sin ara, ben­vin­gut al món real, al món no s'és mediàtic, ni crac, ni res, on no hi ha simu­la­cres, ni decla­ra­ci­ons gran­di­loqüents que després no es poden recor­dar, ni llums que impe­dei­xen veure la cara als inter­lo­cu­tors, ni fotògrafs que ens ama­guen del públic, ni deco­rats de cartró pedra. Sor­tir d'un somni sem­pre és dolorós, molt dolorós, però de vega­des neces­sari.» Són parau­les que San­dro Rosell va escriure en el seu lli­bre Ben­vin­gut al món real, el 2006, en relació amb el moment en què va dimi­tir com a vice­pre­si­dent espor­tiu del Barça. Han pas­sat cinc anys i ara San­dro Rosell torna a la pri­mera línia del món del Barça, al món on s'és mediàtic, on sovint hi ha simu­la­cres obli­gats pel càrrec, i decla­ra­ci­ons gran­di­loqüents, perquè el Barça és gran­di­loqüent per ell mateix, i que sem­pre algú te les acaba recor­dant, on hi ha tants llums que sovint t'impe­dei­xen veure la cara dels inter­lo­cu­tors, i fotògrafs que t'ama­guen del públic i deco­rats dau­rats de cartró pedra. El somni del Barça, de tenir la res­pon­sa­bi­li­tat de diri­gir el Barça.

Rosell comença avui el seu man­dat i pel que va trans­me­tre durant la cam­pa­nya ho farà ple­na­ment cons­ci­ent de tot això, del que suposa ser pre­si­dent del Barça, de la res­pon­sa­bi­li­tat i de les dis­trac­ci­ons, de les obli­ga­ci­ons i de les temp­ta­ci­ons, dels avan­tat­ges i dels ris­cos. Ho sap i en va dei­xar constància escrita, raó de més per no des­viar-se. San­dro Rosell sap que se'l jut­jarà per les coses que acon­se­gueixi i per les que no acon­se­gueixi, però sobre­tot per la manera de fer-les. Haurà de demos­trar que la manera de fer les coses, d'exer­cir el càrrec de pre­si­dent de la manera ade­quada a cada situ­ació, també és un fac­tor impor­tant perquè el balanç de les coses tan­gi­bles sigui millor. Es podrà equi­vo­car, com tot­hom, en algu­nes coses, més aviat poques, perquè el Barça és com és, però no es podrà equi­vo­car en les for­mes, en la manera de fer-les, perquè aquí hi haurà el prin­ci­pal fet dife­ren­cial amb l'etapa de Laporta, la com­pa­ració que no se li per­do­na­ria. En l'exer­cici de la pre­sidència haurà de ser con­tun­dent quan cal­gui, ferm sem­pre, però també dis­cret quan sigui neces­sari i, això sobre­tot, que mai cap interès per­so­nal seu sigui més impor­tant que el ser­vei al club.

Aquesta dis­tinció entre els èxits mate­ri­als i la manera de fer les coses que exi­geix la massa social bar­ce­lo­nista (com s'ha demos­trat en les últi­mes elec­ci­ons) és un altre dels grans avenços del Barça en aquests últims set anys. S'ha demos­trat d'una manera pràctica. Això és el que s'espera ara de San­dro Rosell. Que n'és cons­ci­ent, i no d'ara mateix, també en queda constància escrita en el seu lli­bre: «Crec saber que tots ens esti­mem a nosal­tres matei­xos per damunt de totes les coses, que estem fets pot­ser d'una fusta tor­tu­osa, plena de nusos, però també que ningú no acon­se­gueix res si no tre­ba­lla en equip, amb con­fiança i gene­ro­si­tat; crec saber que les rela­ci­ons huma­nes són deci­si­ves per a quasi tot i que no hi ha gest, bo o dolent, que no tin­gui con­seqüències, i que la lli­ber­tat s'exer­ceix mit­jançant l'adopció de peti­tes deci­si­ons», hi va escriure. Ara ha arri­bat l'hora dels fets. Avui comença una nova era.