La mort de Diego Armando Maradona és un bon moment per recuperar les reflexions de Manuel Vázquez Montalbán sobre aquesta deïtat futbolística. Un cop abandonada la nau blaugrana, el periodista barcelonès no va tornar a escriure sobre l’astre argentí fins al seu primer positiu per cocaïna en acabar el partit que el Nàpols va jugar davant el Bari. Una noticia que sacsejà el món del futbol i que no el podia deixar indiferent. Durant aquests gairebé set anys, Maradona s’havia convertit en un mite del futbol argentí i mundial en guanyar el Mundial de 1986 i aconseguir dos Campionats de lliga i el primer títol internacional del seu club italià, una Copa de la UEFA. Estàvem davant del primer futbolista capaç de convertir-se en el déu de la nova religió de consum futbolística globalitzada.

Després de fer-se pública la sanció de quinze mesos per part de la Federació Italiana de Futbol, el jugador tornà a l’Argentina on fou acollit per un president en deute amb un personatge a qui devia gran part de la seva fama política. Des de la caiguda de la junta militar, Maradona havia pres partit per la democràcia donant suport tant a la presidència de Raúl Alfonsín com a la del postperonista Menem, més proper a les classes populars d’on provenia el Pelusa. El màxim dirigent del país aprofità el suport de Maradona, jugant a futbol amb la seva samarreta o seguint el partits del mundial d’Itàlia, per prendre algunes decisions controvertides. Davant la greu crisi política, econòmica i social del país, Menem necessitava un referent mundial com Maradona. Tanmateix, els escàndols del jugador se succeïen un rere l’altre. Uns fets que no sorprenien Vázquez Montalbán. En certa manera, era lògic que un símbol de l’esport, d’un país i d’un grup social caigués en la temptació d’haver-se guanyat la impunitat.

A més, Montalbán es mostrava crític amb l’entramat econòmic i social encarregat de construir aquests mites de consum. La situació de Maradona reflectia fins a quin punt els herois esportius estaven disposats a renunciar a l’ètica per aferrar-se a l’estatus de referents mundials i com la mateixa societat que els havia empès cap a la fama els abandonava quan no responien a la imatge esperada. Jutjar moralment un personatge mediàtic va esdevenir un espectacle. El futbolista argentí havia estat sacrificat en el gran mercat dels ídols esportius per tranquil·litzar les consciències d’una societat amarada d’hipocresia. Mentrestant, encara conservava l’estima de la seva família, el respecte del seu país i el suport d’un president que l’havia instrumentalitzat per legitimar les seves decisions polítiques (“Entre el lífting i la avispa”, Interviú, 1991).

Una vegada acomplerta la sanció, l’interès de la FIFA per recuperar el jugador com a icona mediàtica per al mundial dels Estats Units (1994) superà el veto federatiu imposat pel president del Nàpols i Maradona tornà als terrenys de joc a les ordres de Carlos Bilardo, entrenador del Sevilla. Els problemes de conducta manifestats durant l’estada al seu país es repetiren a la ciutat andalusa i en acabar la temporada tornà al futbol argentí per jugar al Newell’s Old Boys. Vázquez Montalbán assistí en directe a la seva reaparició contra l’Independiente on van poder apreciar que, tot i ser un jugador vingut a menys, encara conservava la condició divina, “un dels déus menors necessaris per suplir a la mort, la fugida o el silenci dels déus veritables”.

La participació en el mundial amb la selecció argentina semblava el final somniat per a la seva carrera futbolística, malgrat no era tan clar que l’equip el necessités. Però les dificultats per aconseguir la classificació alimentaren el desig dels aficionats de tornar a veure l’artífex de les darreres gestes nacionals i el seleccionador Alfio Basile sol·licità la serva reincorporació. El deteriorament d’un cos castigat per les lesions i les drogues qüestionava la seva convocatòria, però el poble argentí no era l’únic que estava pendent del plàcet dels metges. També la indústria futbolística esperava algú que garantís l’èxit esportiu i mediàtic d’una competició programada per crear una lliga de futbol estable als Estats Units que enriquís els seus promotors i la FIFA. Tot i l’aposta de les multinacionals americanes per aquest esdeveniment, les enquestes indicaven que bona part de la població del país desconeixia la seva existència. Només la presència de Maradona, l’únic ídol futbolístic conegut mundialment, podia atraure l’atenció del públic i fer-lo rentable econòmicament per a les multinacionals i els mitjans de comunicació que havien invertit molts diners (“Maradona, la mano de Dios”, Das Magazin).

Garantida la presència del futbolista argentí en el mundial, un nou positiu en el control de dopatge després del partit contra Nigèria comportà la seva retirada de la competició. Un trist episodi que oferia als dirigents futbolístics l’oportunitat d’exhibir la puresa moral del futbol davant d’una nació que considera l’exemplaritat com un valor intrínsec a l’esport. Maradona ja havia complert com una atracció lúdica i ara esdevenia un espectacle ètic. El trist final d’aquest jugador no era tan sols conseqüència dels seus propis errors, sinó també del sistema polític i futbolístic que l’havia enaltit per damunt de la resta dels mortals i que no dubtà, ni per un instant, en manipular-lo en funció dels seus interessos aprofitant-se del seu geni, glòria, caiguda, resurrecció, recaiguda... Al cap i a la fi, el jugador era una titella en mans d’un negoci futbolístic dirigit per persones que, malauradament, mai es veurien sotmeses a cap mena de control ètic (“Los futbolistas son sacrificados al amanecer, Il Manifesto).

Convertit en la víctima propiciatòria de la intolerància enfront del frau, Maradona continuava essent, a desgrat seu, molt útil per promocionar el futbol. De mite del futbol a dimoni culpabilitzat, les seves esquenes suportaven “tot el pes del puritanisme ètic d’un esport americà que creu en Déu, en la família i en la propietat privada”. Els aficionats ianquis ja tindrien temps més endavant de descobrir la cara oculta d’aquest esport, però ara calia garantir la seva participació en aquest negoci global. Això significava atribuir tota la responsabilitat del dopatge de Maradona al jugador, malgrat que tothom sabia que, per drogar-se, comptava amb la connivència de les institucions futbolístiques, que necessitaven un reclam publicitari (“Campeonato 1994: un deporte en promoción”, Inter Press Service).

Uns mesos abans de la seva retirada definitiva, després d’un nou episodi relacionat amb el consum de cocaïna, Vázquez Montalbán dedica un extens article a repassar tota la trajectòria del futbolista, des del seu naixement fins a la seva caiguda al Mundial d’Estats Units de 1994, per intentar comprendre com havia arribat a aquest tràgic final. El relat biogràfic comença amb dues de les reaccions més sorprenents del jugador: els trets amb perdigons contra uns periodistes i l’agressió física a un reporter del diari Clarín. Una actitud perillosament desinhibida, gens estranya en algú que havia identificat la seva mà amb la de Déu.

El seu comportament imprevisible responia a una inestabilitat emocional derivada de l’ambient social on havia crescut, marcat per la pobresa. Tot i el suport continuat de la família, aquesta feblesa comportà la contractació d’un representant que li infongués seguretat per enfrontar-se al món exterior, un home que “li impedís sentir-se Dieguito, aquell nen perdut enmig d’una jungla de periodistes, polítics i dirigents futbolístics”. La vulnerabilitat psicològica d’un infant provinent dels barris més pobres del sud de Buenos Aires, amb la necessitat de confiar en algú més que en si mateix, condicionà la seva trajectòria esportiva. L’expulsió del mundial resumia la història d’un jugador que sempre havia estat rodejat de les persones equivocades fins a aparèixer com “l’esquer morbós d’un esport en oferta i d’una raó ètica que no respecta els ídols caiguts” (“Maradona, la mano de Dios”, Das Magazin).

Després d’acomplir la sanció imposada pel positiu mundialista, Maradona fitxà pel club del seu cor, Boca Juniors, on jugà més d’un any amb un parèntesi fora dels terrenys de joc. Un nou positiu amenaçà d’estroncar definitivament la seva carrera futbolística, però finalment l’apel·lació judicial de la sanció possibilità que el càstig no es pogués aplicar abans de l’anunci de la seva retirada el 30 d’octubre de 1997.

Vázquez Montalbán tornà a escriure un altre article semblant a l’anterior repassant el seu itinerari vital i futbolístic. Tot i l’opinió crítica de Jorge Valdano, exposada al seu llibre sobre el Pelusa, l’escriptor barceloní refermà la seva valoració del jugador com una víctima de si mateix i del seu entorn familiar, polític i futbolístic. Malgrat mostrar-se comprensiu davant l’exasperació que provoca la seva figura entre alguns argentins, Maradona sempre serà, pels aficionats al futbol en general, un mag de la pilota que ens permetrà creure en aquest esport com quelcom més que un negoci manipulat per les elits en benefici propi (“Maradona o lo que nunca muere”, Interviú, 1998).

Els diferents actes d’homenatge i les reaccions del món del futbol –seguidors, jugadors, entrenadors i dirigents– arran de la seva mort potser són la confirmació que aquesta creença en l’autenticitat del futbol que albirava Montalbán no sigui debades. En un partit a la Bombonera, l’escriptor barceloní va entendre in situ l’ascendent mític del futbolista argentí entre els seguidors de Boca Juniors. Hi fos present o no a la seva llotja, els aficionats xeneizes “volen creure que el Pelusa sempre està allà vigilant i protegint l’equip que més ha representat i l’ha representat”. Sens dubte, la fe en Maradona perviurà i allà on sigui continuarà pendent del seu equip. Descansi en pau.