El Barça i la pastora protestant de Gentofte
Les dones m’han deixat poc com a conseqüència que he seduït encara menys, per tant, el número baix de desenganys va estretament lligat a la incapacitat per generar-los, i sobretot, al plaer de passar la meva primera joventut evitant promeses de llarga durada acabades amb un per sempre. De totes maneres, les meves plantofades he rebut, com l’antològica a la rectoria del pastor protestant de Gentofte, un poble als afores de Copenhaguen, utilitzant la meva condició d’invàlid com a causa d’un accident de bicicleta per intentar captivar la filla del pastor que m’anava omplint el got d’un vi de cuyo nombre no puedo acordarme. Res. Vaig acabar perdut a un bosc proper a l’estació de tren perquè la beguda en qüestió es va barrejar amb els calmants pel dolor i vaig retirar-me abans de fer caure el mite. L’endemà em vaig llevar amb molt mal de cap però amb una vaga percepció d’humiliació personal, d’haver-la cagat fins al fons per incompetència pròpia i per falta de visió de conjunt, i segurament per aquest sentiment d’ineficàcia em vaig enclaustrar un parell de dies tot fent penitència.
Però a la vida més o menys tot és caduc i el que ahir era penediment l’endemà és acceptació, tres dies després indiferència, i al cap d’una setmana cinisme i desgana davant el fet de tornar intentar quelcom, o sigui, vindria a ser com l’evolució quixotesca que va patir l’esquerra europea després de la caiguda del mur de Berlín però amb versió romàntica. Doncs així està el Barça ara mateix, totalment absent de les converses diàries, vigilant de reüll el record d’Anfield sense emetre cap sentiment de res, pensant que seria bo anar a la Champions però que si no hi anem doncs mira, tenim vacuna, i que al final, si et dones de baixa del futbol a la televisió tot això que t’estalvies per invertir-ho en vicis d’efecte immediat. Així doncs, aquest desarrelament absolut del dia a dia de l’entitat serà el cavall de batalla del pròxim president, perquè tots els culers vam sentir el dolor d’escapar de Gentofte amb el braç immobilitzat i mig begut, però ara, estem en aquell moment que ho expliques davant dels amics per defensar que la diferència entre la victòria i el fracàs és totalment irrellevant.