Bèlgica 5 – Holanda 1. No he tingut cap opció i no em puc agafar d’excusa l’expulsió de Wijnaldum en el minut 42 perquè abans de la vermella ja estava traient aigua de la barca, essent incapaç de frenar les incursions de segona línia d’Hazard i De Bruyne o d’aconseguir robar la pilota a Lukaku quan l’aguantava perquè arribessin els migcampistes de cara. Res a fer. He canviat de sistema als 30 minuts per poblar més el mig del camp però les jugades morien abans de passar la línia divisòria, i per tant, encara que em defensava millor, la sensació de perill era més explícita. Així doncs, enmig d’aquest bany on anava donant tombs pel camp sense criteri mentre em cagava amb jugadors que ni intuïen qui eren Van Basten o Gullit, en Lluc seguia impertèrrit, sense cap gest de befa pel meu analfabetisme tàctic, totalment aliè als meus atacs de cholismo quan sóc jo qui domino el partit, evitant qualsevol maniobra per treure el rival de polleguera com passar-se la pilota entre els defenses, o pitjor encara, canviar el porter titular per fer entrar el del juvenil al minut 89 amb l’excusa de donar-li minuts perquè vagi agafant confiança. Res. Fins al final va estar jugant a sac per marcar més gols i fins i tot se’n saltava les repeticions per evitar remoure la ferida.

Acaba el partit, em dona la mà i em diu que no passa res, que sempre guanyo jo i que mira, que ell juga molt bé amb Bèlgica però que també he tingut mala sort amb l’expulsió. No m’atreveixo a fer servir la paraula venjança i començar amb les amenaces clàssiques d’ara te’n cauran 7. Em diu si vull fer un altre partit, que em toca triar a mi l’equip, el miro i li dic que millor ho deixem per demà que haig d’anar a fer el sopar. Ell segueix jugant i jo, abans d’anar a preparar la truita de patates, vaig a la biblioteca de casa i llanço tot els llibres que parlen d’en Guardiola i que el meu fill s’ha llegit últimament, i és que realment en Pep està aconseguint que els pares ens sentim uns hooligans sense ètica ni estètica. Santpedor: Ni oblit ni perdó.