Hi ha risc de gas­tar-li el nom abans d'hora, però sort en tenim de David Villa. Algun altre nom en solfa avui dia? Com que ho tapa tot, estal­via un munt de mal­de­caps. Amb la man­dra que faria valo­rar l'estada de Laporta a la pre­sidència. Res, Villa. Amb la pri­mera xafo­gor, au, ana­litza l'entrada de San­dro, que això sí és Came­lot i jar­dins de la Casa Blanca (la de Was­hing­ton), amb la peresa que fa. En fi: Villa. S'entén amb els nous com­panys com si fos parit a la Masia i, si li bus­quem referències, nasqué a l'Astúries de Quini, Luis Enri­que i Abe­lardo, tres padrins millors que Mar­lon Brando. No ha ves­tit mai la samar­reta i diries que l'has fruït tota la vida de blau­grana. Ja deu haver mar­cat 200 gols en la ima­gi­nació del culer, desitjós de dis­treure's del bom­bar­deig de mun­dial que ni li va ni li ve gaire, ell, sem­pre tan recon­sa­grat amb la seva dèria mono­temàtica. Trans­porta, el noi. Con­tra indem­nit­za­ci­ons estra­folàries, ver­go­nyo­ses, alleuja com un cal­mant. Con­tra pre­si­dents d'honor reduïts a mem­bres des­ta­cats, genera interes­sada cata­to­nia. Con­ti­nuem: Villa, el David supe­rior al creat per Mic­he­lan­gelo Buo­nar­roti, la manta que cobreix cap i peus i ser­veix per fer-te el dis­tret, l'orni, el babau. Qua­tre dies de juliol, tot­hom pen­dent d'allà baix i aquí dalt, Déu n'hi do l'asto­ra­ment. Hola, Zubi. Adéu, Txiki. Un foti­mer bui­dant des­pat­xos, una altra ger­nació omplint-los. Gent impos­si­ble de veure fora, que s'afer­rava a la mame­lla fa tres dècades jus­tes, camí del car­rer. Quins pro­di­gis. Tant se val, mirem al cel: Villa.

Un por­tent, el per­so­natge. Diríem que, sense gaire alçada, aug­menta d'esta­tura a cada minut. I ha sor­tit barat. Què diem barat, rega­lat. I arriba tard, perquè sem­pre l'esperàvem. No en tenim cap, de pro­blema, ara, ni al fut­bol ni a la vida del català, perquè hi ha David Villa a bord i ell asse­gu­rarà un sac de noves glòries. Com embafa i emplena, mar­xa­rem de vacan­ces a las Seyc­he­lles i després, que pagui el TC la broma, emba­da­lit pels gols de l'asturià a Sud-àfrica. A jeure, que tenim Villa. Al marge de qual­se­vol altre sar­casme, el més gros: ens hem obli­dat de Mou­rinho i tot­hom coin­ci­deix ara a demo­nit­zar CR9. Això sí que té mèrit. Apun­teu-li-ho també a la seva llista de mira­cles abans de cano­nit­zar-lo al Vaticà.