CRÒNICa d'ambient
PEP RIERA
Benvinguts al món real del Barça
Els afers del Barça ja són prou complicats per ells mateixos. No caldria, doncs, complicar-los més agafant-se'ls com una qüestió personal. Perquè ja se sap que llavors és quan passen coses que fan que els barcelonistes no es puguin sentir precisament orgullosos de ser del Barça. L'afer de la insígnia de president d'honor de Cruyff és una d'aquestes qüestions. No passa res, però. Res transcendent, és clar. Però no és un bon començament d'una nova etapa en el club. És un afer d'aquells que passen sovint en aquest club i en què la percepció de la gent depèn més de les fílies i les fòbies prèvies que de les raons que puguin adduir les diferents parts implicades. El que sigui cruyffista (sobretot si és laportista) entendrà només l'actitud de Cruyff i el que sigui partidari de Sandro Rosell entendrà la decisió dels nous dirigents del club. Potser, com diuen uns, l'afer de la presidència d'honor de Cruyff no s'havia de tractar en la primera reunió del primer dia de mandat de Rosell. Però també potser l'afany de demostrar que les promeses electorals es pensen complir va impulsar els nous directius en la primera reunió a donar com a invàlid per buit legal en els estatuts del club el nomenament de Johan Cruyff com a president d'honor. Les raons d'uns i altres, però, només serveixen per reforçar les seves posicions respectives prèvies.
L'únic que és inqüestionable és que aquest primer conflicte en l'inici del mandat de Rosell no hauria existit si fa tres mesos Joan Laporta no hagués decidit sense avís previ nomenar Cruyff president d'honor a pesar que els estatuts només contemplen els nomenaments honorífics de soci o membre d'honor. Tant cert és que Cruyff reuneix les condicions per tenir aquest càrrec (en el cas que existís) com que aquell nomenament tenia la finalitat de crear un conflicte quan Rosell (com ja apuntaven tots els sondejos i la mala gestió del continuisme) hagués guanyat les eleccions. No deu ser casualitat del tot que Laporta acabés fundant el seu partit polític immediatament després de la presa de possessió de Rosell i que Cruyff tornés la insígnia («esto», com en va dir en el nomenament) tot just l'endemà. La directiva de Rosell hi va col·laborar posant el tema en l'ordre del dia de la primera reunió enmig de les altres prioritats inqüestionables dels primers dies, com ara el nomenament del nou director general o el nou organigrama esportiu, bàsicament per la ben remunerada baixa de Joan Oliver i la digna sortida de Txiki Begiristain. De tota manera, i tot i la velocitat amb què passen sovint les coses en el Barça, hauria estat bé que mentre encara era president d'honor Cruyff hagués tingut unes paraules en públic desitjant sort al nou president i s'hagués posat a disposició del club. Aquesta ha estat la taca de Cruyff en la seva relació amb el Barça, que no s'ha ofert al club per sobre de les persones que el dirigeixin, sinó que sempre va dir que ajudaria els seus amics. Tant de bo algun dia es trobi la fórmula perquè un mite com ell sigui el mite que necessita el Barça.
DEL MÉS LLEST AL MÉS INTEL·LIGENT.
Aprofitant el relleu en la secretaria tècnica, no és sobrer recordar com van definir les qualitats de l'un i de l'altre dos mites del barcelonisme. Integrants tots del Dream Team, Cruyff sempre deia: «Txiki era el més llest de la classe.» I Guardiola va dir un dia: «Zubi va ser el més intel·ligent de tots, sempre.» I posats a fer, també escau recordar el que va dir un dia Zubizarreta de Guardiola quan ja feia d'entrenador: «Guardiola és Guardiola, i està més marcat per la samarreta del Barça que per Cruyff, que no vol dir que no hagi tingut una gran influència en el club. Té una fe fervent en una manera de jugar a futbol. El que té en Pep és que és autèntic. I que continua sent un aprenent.» Sí, sí, més que llest, aquest és intel·ligent. Com més se n'ajuntin d'aquests, millor pel club.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024