El proppassat 15 de desembre s’acompliren 25 anys d’una sentència judicial que transformà l’univers futbolístic fins a extrems inimaginables per a la majoria dels analistes. No va ser així amb Manuel Vázquez Montalbán que ja advertí en el seu moment sobre les greus conseqüències de l’anomenada llei Bosman. Potser alguns van considerar els seus pronòstics massa catastrofistes, però la realitat és que, un quart de segle més tard, el futbol ha perdut bona part del cordó umbilical que relligava –del llatí religio– els aficionats amb els seus respectius clubs: la identificació amb uns jugadors que representaven uns colors, un escut, símbols d’una comunitat humana.

Els qui defensen aquest futbol postmodern consideren romàntics, nostàlgics o ingenus els qui, encara avui, reivindiquen aquell esport on només podien alinear-se un màxim de tres estrangers. No es tracta, però, de defensar un proteccionisme anacrònic que doni l’esquena a un món globalitzat, sinó de salvaguardar allò que fa del futbol quelcom més que un esport: l’oportunitat de viure una identitat compartida.

Jean-Marc Bosman, futbolista del RFC Lieja de la primera divisió belga, apel·là als tribunals europeus quan el seu club decidí apartar-lo davant la negativa de la Unió Esportiva Dunkerke d’abonar una compensació econòmica pel seu traspàs. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea declarà il·legals les indemnitzacions per aquest tipus de cessió i, el que fou més decisiu malgrat que no era el motiu de la demanda, la limitació de jugadors forans provinents dels estats membres de la Unió. Aquesta sentència garantia el dret de qualsevol futbolista comunitari a exercir la seva professió en igualtat de condicions a la UE i, per tant, eliminava la seva condició d’“estranger”.

Vázquez Montalbán plantejà les conseqüències del cas Bosman per a la identificació dels aficionats amb els seus equips en iniciar-se la temporada 1996/97. Davant del creixement imparable de la globalització econòmica i mediàtica, el futbol semblava un dels pocs àmbits socials on encara seria possible viure el sentiment de pertinença a una comunitat local. Tanmateix, la supressió de les restriccions laborals a les que estaven sotmesos els futbolistes europeus dificultava l’establiment del vincle entre el públic i els jugadors per un origen comú.

En aquest sentit, considera Bosman com “l’anticrist” que amenaça el pla ordit pels poders fàctics consistent a aconseguir que les masses limitessin la seva participació a la litúrgia futbolística i així poder mantenir l’statu quo. No obstant, admet que segurament la necessitat “religiosa” del feligrès futbolístic el durà a cercar estratègies per “nacionalitzar” els estrangers trobant alguna afinitat local o a aferrar-se desesperadament a la supervivència d’algun jugador del seu territori. Almenys això és el que havia succeït a principis dels anys seixanta quan el Barça o el Real Madrid comptaren amb un gran nombre de futbolistes forans sense perdre la seva força identitària (“Caso Bosman: ser o no ser”, El País).

Vázquez Montalbán qualificà com a “acte de fe”, atribuïble al component irracional de l’afició pel futbol, la fidelitat a un equip format majoritàriament per futbolistes estrangers. Un fet que amaga una transferència de la identificació al resultat obtingut: malgrat que juguin onze forasters, si l’equip guanya serà un encert i, a més, l’èxit es podrà atribuir a la ciutat, al país o a la bandera corresponent. Però també una actitud postmoderna de l’aficionat, pròpia d’una societat on el futbol ha quedat reduït a un negoci i a un espectacle que “accepta les coses com són i sense buscar-li tres peus metafísics al gat pragmàtic” (“De l’aficionat del futbol”, Avui).

La impossibilitat de satisfer els desitjos de tots els aficionats, ja que no tots els equips podien guanyar alguna competició ni tampoc havia millorat el nivell futbolístic, va dur els mitjans de comunicació a anunciar el perill de la “desidentificació” del públic amb els seus equips. Una desvinculació emocional advertida feia alguns anys per l’escriptor barceloní i que ni tan sols l’omnipotència dels diners havia aconseguit resoldre (“La desidentificació”, Avui, 1998).

Per desactivar aquesta bomba identitària, els clubs procuraren alinear un jugador del planter capaç d’establir una certa complicitat amb el públic. Vázquez Montalbán els anomenà “jugadors ètnics” i, conscient que la majoria dels equips no aconseguirien cap èxit, recomanà la seva inclusió en cadascuna de les plantilles de Primera Divisió. Així, Guardiola, en el Barça, o Raúl, en el Real Madrid, assumien la condició d’agnus dei qui tollis pecata mundi [anyell de Déu que treu els pecats del món] amb els qui els seguidors d’ambdós equips podien reconèixer la seva tribu malgrat semblar els Harlem Globe Trotter o la Legió Estrangera. Fins i tot, Montalbán recorre al sentit de l’humor per demanar un augment en la seva remuneració amb subvencions procedents de les comunitats autònomes i dels departaments d’antropologia i etnologia de les universitats corresponents (“Catalanets, catalanets”, El País, 1999).

Les reflexions montalbanianes s’emmarcaven en el context d’una política esportiva barcelonista basada en la progressiva substitució dels jugadors del planter per d’altres estrangers fitxats a cop de talonari d’acord amb la lògica del mercat. Després de sis anys al club, Johan Cruyff havia disposat del temps necessari per intervenir en el futbol base i estava disposat a donar l’alternativa als joves valors de La Masia. La temporada 1995/96 la lleva de lo Pelat, en referència a Iván De la Peña, es consolidà al primer equip arran del triomf per 1-5 al Benito Villamarín en la vuitena jornada de Lliga, una victòria assolida amb la participació d’onze jugadors procedents del planter. Tanmateix, un cop confirmada la impossibilitat de guanyar cap títol, l’entrenador holandès, enfrontat amb la junta directiva, fou cessat del seu càrrec. Una decisió que estroncà el projecte cruyffista de construir un equip integrat per una barreja de futbolistes de la pedrera i estrangers que marquessin la diferència en posicions clau com la davantera o el centre de la defensa.

Els joves jugadors procedents del filial van quedar relegats a un segon terme per la incorporació massiva de futbolistes d’altres països amb una dilatada carrera futbolística com Ronaldo, Giovanni, Baia, Couto, Blanc o Pizzi. El periodista barceloní criticava la indiferència d’una afició barcelonista més preocupada per vantar-se del valor econòmic de la plantilla que no pas de la seva procedència. Amb el pas dels anys, aquest grup de jugadors del planter abandonaren el club; el darrer, Albert Celades, al Celta de Vigo en finalitzar la temporada 1998/99. Vázquez Montalbán considerava que el fracàs per separat de cadascun dels membres d’aquesta lleva no significava res i que envoltats dels jugadors adequats possiblement haguessin deixat petjada en el club (“El Barça del Dr. Frankenstein”, El País).

Al llarg dels més de vint anys que han passat des de la fi de la lleva del Mini, els jugadors del planter han anat guanyant pes progressivament a la plantilla del primer equip, malgrat que no sempre hagi estat conseqüència d’un model de club. Gràcies a les decisions de diferents presidents, directors esportius i entrenadors, des d’aleshores el Barça ha conquerit 4 Champions, 10 lligues, 3 mundials de clubs i 6 copes del Rei amb una participació important i decisiva dels futbolistes formats a La Masia. Louis Van Gaal i Serra Ferrer van ser decisius pel debut i la consolidació de Valdés, Pujol i Xavi; Frank Rijkaard incorporà Messi, Iniesta i Oleguer; Pep Guardiola apostà per Busquets, Pedro i Sergi Roberto i recuperà Piqué i Fàbregas del United i l’Arsenal respectivament; i Tito Vilanova incorporà Jordi Alba del València. Així s’assoliren dues fites històriques per al club: completar el podi de la Pilota d’Or de la temporada 2009/10 amb tres jugadors de La Masia, una efemèride de la qual s’acomplien deu anys la setmana passada, i presentar un onze titular amb futbolistes del planter en un partit de Lliga (2012). Darrerament, també Ernesto Valverde va confiar en Ansu Fati i Carles Pérez, traspassat finalment a la Roma, i enguany Ronald Koeman ha donat l’alternativa a Mingueza i Araujo, tot i que d’altres com Aleñá i Riqui Puig han perdut protagonisme.

Les eleccions a la presidència del club han tornat a donar protagonisme a una política esportiva on els jugadors del planter tinguin un paper determinant en la composició de la plantilla. La retirada progressiva i l’entrada en els darrers anys de la carrera esportiva de la dues generacions que han estat el pal de paller de l’equip que ha aconseguit tants èxits durant una dècada obliguen a una regeneració. Sorprenentment, tots els precandidats coincideixen en la necessitat de mirar les noves fornades de la Masia per sortir de l’atzucac esportiu en què es troba immers el club. Potser aquesta sintonia tingui alguna cosa a veure amb la situació econòmica de l’entitat que no permet gaires inversions a curt termini, més que no pas en l’aposta per un model esportiu concret i el convenciment que aquest sigui el camí a seguir per recuperar no tan sols l’èxit, sinó també la identificació amb l’equip.

Les mateixes lleis del mercat futbolístic que arran de la llei Bosman ens dirigien al creixement sense límits d’un negoci global sembla que, després de la crisi econòmica provocada pel coronavirus, ara ens empenyen a una reducció de costos que passa per la promoció del jugadors del Barça B amb uns salaris inferiors en tractar-se de promeses i sense cap despesa per a la seva incorporació. Tanmateix, tard o d’hora es recuperaran els ingressos anteriors a la pandèmia i es tornaran a reactivar les transaccions de jugadors amb les que alguns tornaran a enriquir-se.

El model esportiu del club no pot dependre de la conjuntura econòmica, de la mateixa manera que no pot estar condicionat per la legislació en matèria de traspassos. El Brèxit afavorirà les entitats com el Barça que inverteixen en la formació de jugadors, atès que els clubs anglesos no podran incorporar futbolistes estrangers fins als 18 anys, edat en la qual ja hauran pogut signar un contracte professional. Això evitarà moltes fugues del planter, però si no hi ha un pla per tal que aquests jugadors s’incorporin al primer equip, acabaran marxant, això sí, deixant més diners a la caixa.

Tampoc no ens podem fer trampes al solitari. Fonamentar la política esportiva del club en potenciar el protagonisme de futbolistes joves procedents de La Masia requereix paciència pel seu desenvolupament i un gran encert a l’hora de fitxar els jugadors estrangers de primer nivell que els acompanyin. Perquè podem esperar que el treball en la categories inferiors aporti bons jugadors al primer equip, però no que en cada generació apareguin els millors del món en algunes posicions com afortunadament ha succeït els darrers anys.

Entre el 1999 i el 2008 només s’aconseguiren una Champions i dues lligues, però s’establiren els fonaments del millor Barça –i potser equip– de la història fent créixer jugadors com Valdés, Pujol, Xavi, Iniesta i Messi que van poder explotar sota la direcció de Guardiola. Si ens deixem endur per les urgències de guanyar títols, probablement deixarem perdre la possibilitat de construir un nou equip que torni a ser un referent mundial pel seu joc i per la procedència de bona part dels seus jugadors. Un planter del qual ens enorgullim i amb el qual ens sentim plenament identificats. Ara és el moment de prendre les decisions que facin que el somni es torni a fer realitat en un futur no massa llunyà.