a l'alça

TORNA RONALDINHO. M'ha semblat una molt bona decisió convidar el Milan al Gamper, que es produeixi el retrobament amb Ronaldinho i que l'horari del partit sigui a tres quarts de vuit. Tot plegat, malgrat que el rival és de perfil baix, ha estat una grandiosa idea. Ja trigava força el Barça a forçar el retrobament amb Ronaldinho. Ell va ser el 2003 la gran peça i es mereix tot l'honor, sense oblidar que va ser qui va dimitir d'estrella i del Barça.

No ha passat ni una setmana des que la nova junta directiva del Barça s'ha posat a funcionar i ja s'ha incendiat el club. Cruyff diu que no pot ser que de la primera reunió del nou equip de govern ell n'hagi estat protagonista. Doncs sí, i prou que ho va ser, perquè per satisfer la fam, potser de revenja, de molts dels seus votants el nou equip que governa el Barça va donar una puntada al cul al ja expresident d'honor. Emparat amb la lectura precisa dels estatuts, en què no hi ha cabuda per al president d'honor, com quan Núñez tenia mitja dotzena de vicepresidents i dotzenes i dotzenes de directius, el nou consell barcelonista ha revisat a la baixa una qüestió que havia motivat un cert enrenou en l'entorn del club.

Potser per por a ser titllada d'indolent, la junta de Rosell no es pot dir que no sigui contundent amb les seves decisions, tot i que en aquest cas sembla més que tot plegat respon a una revenja més que no pas a una qüestió rellevant. Si en l'agenda de la junta directiva un dels punts importants de la seva primera reunió era fulminar Cruyff, estem al davant d'un consell en què les formes no sembla que hagin de ser un model, com ens han venut durant la campanya. Així, si les formes no són les millors, per aquí tampoc hi ha novetats de canvi, si és que era aquesta dimensió la que es pretenia revertir respecte al laportisme.

És clar que el nomenament de Cruyff no va ser del tot apropiat i que la manera com es va fer és qüestionable, però de la manera com l'equip de Rosell ha actuat és difícil acceptar que no hagi estat un ajusticiament públic per satisfer les ànsies de revenja que hi ha, no només en la nova directiva, sinó també en una part important dels vots que han catapultat Rosell a la presidència barcelonista.

Si el que es pretenia era matar un mite i fer-ho ràpid, just en el primer dia, l'encert ha estat total, malgrat que aquesta decisió, de ben segur, no tindrà un aplaudiment unitari de la massa social. Que el president i la seva junta directiva mereixin tota la confiança del món, i a més aquests acceptats cent dies de marge, no significa que molta gent en el club, moltíssima, no s'estigui mossegant la llengua per dir-ne alguna de ben grossa.

Era una obligació abordar el cas de Cruyff, perquè mereix un consens molt més gran que el que no va acceptar Laporta, però esgarrifa pensar que en la primera reunió de la nova junta es decidís que la primera bala del nou mandat havia d'anar al cap de Johan Cruyff, per a satisfacció d'un nuñisme que haurà aplaudit fins a l'extenuació aquesta decisió. Primer, enterrar el laportisme, i segon, aniquilar l'etern enemic, Johan Cruyff.

de baixada

ni rastre del barça. Espanya està fent un gran mundial, però sembla que no hi ha referències del Barça per enlloc, només per retreure a Messi la seva aportació. És vergonyosa la lectura que fan els mitjans de Madrid, des d'on, en canvi, se subratlla l'aportació de Casillas. És sorprenent com el Barça no apareix enlloc. Només cal escoltar alguna d'aquestes emissores cridaneres, per a les quals Casillas, Alonso i Ramos semblen els salvadors.