Primera decisió del president: no a certs candidats
Sí o sí. El proper president del Barça ha de repensar els condicionants assemblearis que deixen ser precandidat a qualsevol soci amb ganes d’aprofitar-se del club. És molt encisador i quixotesc sobre el paper però, Vilajoana i Rousaud a banda –que s’han projectat per mèrit propi en unes futures eleccions on l’ombra de Bartomeu ja no serà allargada– la resta ha donat la percepció d’emprar l’entitat com a plataforma per guanyar visibilitat, passar les tardes fent quelcom entretingut, o pitjor encara, realitzar visites guiades als programes esportius sense desgranar un projecte més enllà de vaguetats i tòpics de barra de bar. No pot ser. Ja en fem prou comprovant com el Barça té aspecte de casa barrets com per aguantar falsos prohoms que no es presenten el dia de les firmes, arriben amb les mans a la butxaca, o s’ho agafen tot com si fos un circ. No ho oblidem: quan un maneja de la democràcia per benefici propi, col·loca la primera pedra del futur tiranisme.
Dit això i recordant l’obligació de Laporta, Font o Freixa de tirar endavant amb aquesta reforma necessària pel bé del Barça, potser els mitjans també han de fer autocrítica i pensar certs criteris abans de donar veu a qualsevol curandero de cartró pedra, ja que al final, tots tenim la responsabilitat de marcar un mínim d’ètica i estètica als autoanomenats aspirants a la llotja blaugrana. No ho oblidem, si nosaltres no dibuixem el límit acabem caient al parany dels que no van ser jugadors perquè eren tècnicament mutilats, després no van arribar a entrenadors perquè no sabien portar un grup amb garanties, i ara, per treure’s una mica les ganes de llepar l’erotisme del poder, doncs mira, juguen a ser precandidats per anar al bar i fanfarronejar davant els amics de coses que realment ni intueixen. Conclusió final: El Barça no s’ho mereix i nosaltres tampoc.