La campanya comença amb la imatge d’un octogenari assegut a un Camp Nou buit mentre el violoncel de Pau Casals somiqueja i Leo Messi abandona la gespa deserta regalant un esguard de compassió al vell aficionat. Següent plànol, el violoncel emmudeix i tan sols se sent la remor d’una brisa marítima que amanyaga l’estadi sense esma, com si estigués exhaust d’intentar remoure els fonaments d’un club enfonsat pel pes de la seva pròpia història. La càmera busca el primer pla de l’octogenari soci, els ulls li brillen i des de la seva pupil·la es pot divisar el cop de cap d’Evaristo al Madrid, Cruyff marcant al Bernabéu, Asensi aixecant la Recopa de Basilea, Urruti parant el penal de Valladolid, Stòitxkov galopant per San Mamés, Bakero saltant a Kaiserslautern, Koeman corrent cap a la banda de Wembley, Romário esmicolant la cintura d’Alkorta, Puyol salvant un gol amb l’escut, Ronaldinho aplaudit a Chamartín, Piqué fent el sisè, Iniesta polint l’escaire d’Stamford Bridge, Messi levitant al cel de Roma, i Guardiola volant pels aires de Londres mentre Luis Enrique conquereix Berlín.

Llavors, la imatge es va desdibuixant i des de la nina del protagonista només hi podem divisar un Camp Nou en blanc i negre, melangiós de si mateix, com si fos un teatre shakespearià en ruïnes on el fantasma de Hamlet s’ha amagat per sempre més. Finalment, el silenci es talla per la veu de Carles Puyol proclamant “Aixecar-nos depèn de nosaltres”, i mentre el Camp Nou es va allunyant gràcies a una càmera que s’enlaira pel cel de Barcelona, unes lletres blaves i granes ocupen la pantalla “Apadrina el Barça – Save the history” i amb elles, a un racó humil de la imatge, es pot llegir fàcilment on fer aportacions econòmiques per salvar a l’entitat de la fallida. Serà això, un minut, un simple i escàs minut per resumir una història èpica que agonitza per la mala gestió d’aquells que han marxat de matinada, sense fer fressa, com fan els botxins amb guants de seda.