L’EDITORIAL
El debat de la UFEC: els prenem la paraula
Havent escoltat les exposicions i propostes dels representants de JxCat, ERC, CUP, PDeCAT, PSC, ECP, Cs i PP en el debat electoral que aquest migdia ha organitzat la UFEC afloren dos interrogants.
El primer, si s’ha d’admetre com a cert que un debat sectorial de polítiques d’esport no permet grans controvèrsies ni contraposició de programes. Perquè mentre no s’han tocat els límits de la política, el consens ha estat sovint a vuit bandes, com en la consideració de l’esport com a servei essencial, la necessitat d’un nou marc legislatiu, el compromís de crear una taula de treball per consensuar la vida durant la pandèmia i el rescat imprescindible o la reserva de l’1% del pressupost. Després vindran els matisos, però en aquestes línies generals, tothom diu estar d’acord.
La segona consideració obligada és que en el debat hi havia representants de quatre partits que formen part dels governs de Catalunya i de l’estat als quals –més al PSC i En Comú Podem pel que fa a l’escassedat de mesures econòmiques i fiscals, i més a ERC i JxCat pel que fa a les restriccions pandèmiques– se’ls ha d’interrogar per què ara, en campanya, incorporen propostes que durant 11 llargs mesos de Covid-19 no han aplicat. Compromisos de revertir les retallades, de plans de xoc i de rescat, de bonificacions fiscals, d’assignació de recursos públics i de buscar consensos amb el sector. I fins ara?
No ens enganyem, els partits amb historial de gestió ho tenen més pelut per presumir de res i els que no han ostentat aquestes responsabilitats troben una autopista per encarrilar les crítiques. La campanya electoral és controvèrsia poc productiva. La legislatura serà el moment de l’exigència en el compliment dels programes.
Queda també per a recordatori el compromís amb el reconeixement internacional de les federacions catalanes fet pel PSC. I també el de crear la conselleria d’esports que tots els grups excepte Cs i el PSC (i un matís d’ERC poc explicat per falta de temps) han adquirit. Aquest és un fet cabdal. Certament, el simple fet d’elevar de secretari general a conseller el rang del màxim responsable esportiu del govern no garanteix un salt qualitatiu de l’esport. Les competències queden buides si no s’acompanyen de dotació econòmica, com hem comprovat en els últims 40 anys. Però no admet discussió que tenir cadira al Consell Executiu és imprescindible per fer sentir la veu de l’esport en el màxim òrgan de decisió.
En tot cas, benvingut debat, que ha servit per fixar posicions de manera sintètica i sense giragonses dialèctiques, amb un cronòmetre implacable que ha frenat les divagacions. Tot està enregistrat i, a partir del moment que es configuri el govern –que no serà dilluns i tot fa pensar que anirà per llarg–, el sector de l’esport ha de tenir memòria. Perquè el compromís de la taula de treball, el de destinar fons europeus a l’esport i la consideració de sector essencial són per ara, pels pròxims mesos, per conviure i sobreviure a la Covid-19.