Quin esportista és cada candidat?
El ministre que trepitja la vida amb el rostre de peix bullit de Miguel Ángel Lotina i el gest de nouvingut en el poder de David Gallego anhela el tro perquè ni en els seus somnis més humits s’imaginava escriure a la taula del President Macià, però alhora, quan està tancat al vàter, sap que l’equip anirà cap a segona mentre ressonen falses paraules de concòrdia. D’altra banda, al costat del Fredrick Dehu dels socialistes hi ha la Megan Rapinoe dels comuns vertebrant un sermó après a primer de sociologia que queda enclaustrat en un xalet de sí se puede a prop de Guadarrama. Ella, la Conchita Martínez capaç d’aixecar un Wimbledon quan ningú l’esperava, ens insisteix que si però no i que no però si, que ja ho sabem, que fer jugar De la Peña canvia la realitat però Popescu dona més seguretat. Confusió absoluta.
Un batibull de contradiccions clarificat pel Paolo di Canio de Sant Cugat del Vallès que hagués capitanejat molt a gust la Lazio de les pistoles dels 70: un Balotelli perdut en el terreny tàctic que sap quan ha de pataquejar la tanca publicitària perquè la seva legió d’escolanets aixequin el braç en nom d’un passat que ens crema a les mans. Així doncs, el collage surrealista frega el dadaisme polític quan enmig d’aquest caos de consciències entra l’Steffi Graf de l’independentisme, l’elegància a l’hora de llençar la pilota a l’aire i arrencar un discurs del que domina la tècnica perquè ella és la gran teòrica del joc, tothom l’escolta, un drive amb Dante, un revés amb Espriu, una volea amb Gil de Biedma, i un ace amb Petrarca, poètic, emoció, sublim, unes virtuts ideals per fer un whisky després del partit però dubtoses si el que es vol és dirigir l’ATP.
Una organització, tot sigui dit, ignorada completament per en Salva Ballesta taronja. D’acord, vas guanyar el Pichichi una vegada però la gent ja t’ha calat, remates a porteria però no tens res més a oferir, i ja ho veiem, tens un aspecte de pinxo barat d’Almodóvar que agradarà als teus homònims, però de moment, només tens ofertes de segona perquè a primera ja s’han esgotat dels exabruptes.
A més, a la màxima categoria ara triomfen els Pedro León que es mouen com si fossin Michael Laudrup, tenien una joventut on es podia intuir un Zidane o Maradona però per benefici propi han vist la compensació pragmàtica de complir sense riscos, de ser un titular bastant irrellevant però un titular, de no marcar gols però tampoc de molestar, i d’amagar urnes a sota les taules mentre firmo que no festejaré amb tu perquè sempre em deixes al carrer amb pilotes i ganes de més.
A part, per seguir amb els protagonistes d’aquest Sant Sopar laic, en Pedro León està una un xic acomplexat per una Monica Seles que ha anat a fer un cafè amb la Pilarín Bayés i ha convertit la revolució amb una parla calmada fruit de la superioritat moral que dona l’èxit quan no acompleixes els cànons de l’èxit, i sobretot, de perviure amb aquesta imatge de parroquiana emprenyada amb el capellà i amb la maleïda Steffi Graf: la lletraferida que t’impedeix tenir la glòria que realment et creus merèixer pel fet de posseir la veritat que els altres esportistes milionaris no veuen per culpa del capital.
Finalment, per acabar, tenim una excusa i un vals de casament. L’excusa és l’Abraham Olano de les gavines, un somriure, bon rotllo, ara ens agrada l’Adolfo Suárez, però clar, encara no sabem qui pot fer d’Indurain i l’Eusebio Unzué t’hi posa a tu esguardant temps millors o, dit d’una altra manera, esperant que torni a sonar aquell vals que dansa Francesco Totti amb 41 anys. Ell va tenir poder, glòria, autoritat, èxit, i prestigi, però ara, mentre el món segueix avançant no se’n adona que només balla això: un vals de casament on les velles parelles es tornen a abraçar per recordar que un dia van ser feliços i que per veure segons què, no val la pena tornar.