OPINIÓ
Que som tots ‘hooligans’?
Fa uns dies he trencat la monotonia i he assistit a un parell de xerrades i una gala de premis, marcats per un protocol de seguretat ben detallat. Ja havia anat també a alguns espectacles culturals –obres infantils, que ja es veu qui mana a casa– amb distàncies de seguretat entre butaques i accés per torns. Cap retret a la cultura, tot el contrari. Ara bé, i l’esport? Resulta que puc asseure’m en una butaca, sense ningú al costat ni just davant però sí al cap de dos seients i també als que són en diagonal (formant el cinc d’un dau), en un espai tancat. Però només si m’il·lustren amb teatre, amb música o amb una conferència. L’esport, ni pensar-hi. Potser és perquè associen tot el públic d’esports a un hooliganisme que no veuen en altres espectacles? Per més que hi rumiï, no trobo l’argument.
La incomprensió s’accentua en cites a l’aire lliure. Podem deixar al marge l’esport professional, que com a mínim té altres vies d’ingressos. I l’amateur? No estem pas parlant d’esdeveniments multitudinaris. O potser creuen que qualsevol partit mobilitza 3.000 persones? Se’ls ha acudit demanar a cada club quants aficionats rebien abans de la pandèmia? Posaríem topalls de 300 persones, que als camps de futbol permetrien que hi hagués molta més distància que en la sala teatral més gran que imaginem, i a la gran majoria de clubs del país no els faríem cap mal. Al contrari, només els ajudaríem una mica. Que bona falta fa.
Aquest cap de setmana ha tornat la competició a categories com la primera catalana de futbol. Amb reticències i reserves de molt clubs. Totes comprensibles. No les tenen totes, i és el més normal atesa la situació i l’escàs suport. També s’entén que cada casa és un món i que en l’esport amateur (la immensa majoria encara aturat) s’hi barregen equips que són una colla d’amics que si no juguen faran altres coses plegats, amb clubs amb més dificultats per reunir els jugadors. Aquí la recepta hauria de ser flexibilitat màxima i adequació a tots els contextos. Ni multes ni càstigs. I, sobretot, suport. Al més alt nivell.
A l’últim acte que vaig anar, a més dels seients prohibits com a cal metge, hi havia fins i tot gomets a l’escenari per fer una foto dels premiats respectant la distància de seguretat. Estic convençut que els clubs esportius de casa nostra farien els invents imaginatius que calgués per recuperar una mica de normalitat i tenir algun ingrés. Que n’hi ha molts d’ofegats i desesperats. La funció que fan és tan essencial que no l’hauria de posar en dubte ningú. Potser és aquest el problema. Que n’hi ha que no es creuen l’essencialitat de l’esport. Ja ens ho trobarem.