Dedi­ca­ren cinc anys a pre­pa­rar les elec­ci­ons i sem­bla que no van estu­diar gaire què farien quan gua­nyes­sin. Vèncer a les urnes sig­ni­fica que l'endemà has de ges­ti­o­nar el club. Per tant, tenir un full de ruta, pren­dre deci­si­ons, arris­car-te a fallar i ser cri­ti­cat. No es tracta pas d'arri­bar i mol­dre. Que una cosa és l'arri­bar, cosa fàcil quan has estu­diat el temari i la resta de cir­cumstàncies bufen a favor, i l'altra, el mol­dre, quan sol­ten els braus i vénen cap a tu esbu­fe­gant de valent, 600 qui­los en canal. Les tron­to­llo­ses pri­me­res hores de San­dro Rosell han sem­blat galle­des d'aigua freda, per no dir blocs de gel. Pri­o­ri­tat? Dei­xar en evidència el pre­si­dent ante­rior. Si ell va optar pel blanc, farem negre, encara que no cal­cu­lem ni l'efecte, ni el moment de les dis­po­si­ci­ons. Rosell no mesura el timing. Cada acte té el seu cost i alguns pas­sen fac­tura d'imatge. Si no és per al pre­si­dent, pit­jor encara: per al Barça com a ins­ti­tució. La maleïda capseta d'en Cruyff, foto­gra­fi­ada urbi et orbe per gràcia de l'holandès, gens ingenu quan li bus­ques les pes­si­go­lles. L'excels viatge a Extre­ma­dura. Ve a tomb excu­sar-se de les pica­ba­ra­lles per­so­nals d'un ter­cer? Un altre clàssic: «m'han dei­xat la caixa plena de tera­nyi­nes», frase usada per qual­se­vol nou pre­si­dent en els últims 60 anys i que con­ti­nua gene­rant tre­menda alarma social. 150 mili­ons de crèdit per sumar al deute. Després, aus­te­ri­tat. Indem­nit­za­ci­ons a dojo pels que mar­xen i un gra­pat que entren. La foto d'Òmnium, com si estrenés saba­tes incòmodes. Sort del mun­dial, que esmor­teix bat­ze­ga­des. Llàstima que s'acabi avui.

Afe­gim-hi Txi­grinski, amb pèrdua de 10 mili­ons i tres capes de la pell d'en Pep. Con­tra rumor elec­to­ral d'inter­ven­ci­o­nisme, alcal­dada d'estrena que esquitxa l'auto­ri­tat del tècnic. I treure Ronal­dinho, pre­ci­sa­ment Ron­nie, de pro­cessó al Gam­per. Han des­a­pa­re­gut els asses­sors d'imatge o ens hem de començar a pre­o­cu­par? Sem­blen deci­si­ons a corre-cuita que por­ta­ven molt de temps amb desig de ser pre­ses, poc medi­ta­des i que no hau­rien de ser pri­o­rit­za­des avui pel pre­si­dent més votat. Al con­trari, recor­den l'entrada en escena d'un ele­fant. No cal que sigui blau, però el seu volum i espan­tada car­rera fa que l'espai on es mou Rosell sem­bli de vidre fràgil, ben fràgil.