Laporta va encen­dre la metxa de l’ambició amb un dis­curs a mig camí entre la sessió TED d’un empre­ne­dor mediàtic i un Fidel Cas­tro madur enfi­lant de nou Sierra Maes­tra i, evi­dent­ment, l’exhor­tació havia de tenir el seu punt de par­tida amb Johan Cruyff, el prin­cipi de l’inici, i el record d’un cap de set­mana matri­mo­nial al Mon­tanyà cer­cant les emprem­tes del que sal­tava amb difi­cul­tat la tanca publi­citària de Wem­bley men­tre Koe­man reben­tava els trau­mes a la dreta de Pagliuca.

Era la pri­ma­vera del 2012. Vaig orga­nit­zar una estada al Mont­seny, en una suite a l’hotel Mon­tanyà. “Tu al Mont­seny? Mai m’havies par­lat del Mont­seny.” “Ho sé. Ho sé. Però tot­hom can­via de pre­ferències; mira, abans m’avor­ria en Josep Pla i ara, no ho sé, arribo a lle­gir El qua­dern gris amb cert plaer estètic. Estic madu­rant.” Teníem els nens petits i tot el que fos eva­dir-se del plor d’un infant era el millor dels mons pos­si­bles, per això ens recordo rela­xats, amb el rellotge deso­cu­pat, esmor­zant asse­guts tot revi­sant sense pressa arti­cles d’opinió medi­o­cres i dient-li que en Cruyff vivia per aque­lla zona i, no ho sé, “podríem cami­nar perquè pot­ser ens el tro­baríem”. Deixa la premsa. Em mira. “Què dius? No estàs par­lant seri­o­sa­ment?” “A veure, no dic que anem a per­se­guir-lo, però aquí al cos­tat hi ha una urba­nit­zació agra­da­ble per pas­se­jar i, mira, pot estar bé com a pla de mig matí.” Va accep­tar amb aquell esguard on medi­tava si la fórmula nup­cial de la salut i la malal­tia incloïa també els tras­torns obses­sius com­pul­sius.

Dit i fet, comen­cem a deam­bu­lar sense rumb, res­se­guint els car­re­rons d’una urba­nit­zació on la qui­e­tud podia arri­bar a ser angoi­xant i on divi­sar-hi una pare­lla cami­nant sense un propòsit ferm, un pèl sos­pitós. Silenci ina­pel·lable tren­cat per la fressa rugosa d’una porta que s’entre­o­bria, girem el ros­tre a mode d’acte reflex i sí, a dos metres nos­tre teníem en Johan Cruyff sor­tint de casa seva. No dic res. No puc. Li volia expli­car tan­tes coses i amb tanta eufòria que podia sem­blar perillós. Ens saluda i un ser­vi­dor mai s’ha sen­tit tan grou­pie com quan vaig aixe­car la mà perquè tenies les parau­les enca­lla­des a la tràquea. No demano cap foto, cap autògraf, cap gràcies, cap res de res. Marxa amb el cotxe per anar a jugar al golf i jo em quedo pal­plan­tat com una pel·lícula romàntica on la pro­ta­go­nista fot el camp camí cap a l’aero­port. La meva dona riu i jo sento com les cames em flui­xe­gen i una dèbil suor m’humi­teja l’esquena, una emoció bes­sona de la pal­pi­tació hiperac­tiva en veure que el seu nom torna amb sin­ce­ri­tat després d’uns anys de penúries iden­titàries; apre­ciar com s’obre el dis­curs d’una presa de pos­sessió pre­nent el model d’aquell que ens va ense­nyar a ser grans, a pen­sar que el Barça sem­pre s’ha aixe­cat de nou quan ha tor­nat a ser qui real­ment és.