Què li ha passat a Dembélé?
L’anarquia solista pot ser la causa de la destrucció d’una orquestra o la genialitat necessària perquè el conjunt excel·leixi a les grans places europees. No hi ha punt mig perquè l’anarquista no coneix la mediocritat, no té por d’equivocar-se, però tampoc dona importància a l’èxit perquè no li calen grans dosis d’esforç per mostrar recursos que la majoria dels mortals ni intueixen. Així va arribar Dembélé a Barcelona, sense saber-la situar al mapa, totalment aïllat per un univers de normes pròpies i pensant que tres minuts de sublimitat futbolística compensarien les hipoteques generades per la seva suficiència. No hi havia futur ni tampoc present, en definitiva, el seu modus operandi basat en el terrorisme individual ens regalava jocs artificials molt lluminosos, però alhora, la capacitat de canviar la realitat es desdibuixava a l’aire en forma de polsim.
Què ha passat? Moltes coses. Ja no és adolescent o més ben dit, ha deixat d’estar a la fase de l’adolescència de cremar les tardes muntat a motos barates mentre fumes qualsevol herba, i ha passat a l’etapa de moure’s per menjar-se el demà amb el gest superb del que es creu immortal, i tot això, ajudat per l’autoritat d’un entrenador que ho és tot a un món on ell és encara un nen ric amb qualitats per ser un home de profit. Aquest és el punt de partida del nou Dembélé: el que posa el seu esperit anarquista al servei de la força del partit comunista sabent la relació simètrica entre els llorers individuals i els grupals.
En definitiva, per això ens agrada i per això el valorem, perquè els catalans en el fons som una mica Ousmanes tots plegats, sabem de la importància de sumar, de despersonalitzar-nos un xic en pro del bé comú, però alhora valorem el boig que fuig de la disciplina per marcar-se un solo de guitarra i amb el seu talent, aconsegueix portar-nos a l’excel·lència. Dembélé és aquest llampat, el que ha trobat la mesura entre ordre i caos en una ciutat que fou el bressol de l’anarquisme europeu, i on ell, si segueix així, acabarà essent un dels fonaments de la revolució somiada. Celebrem-ho tot menjant un Bollycao.