PEL CARRIL DEL MIG
TONI ROMERO
La meva selecció és una altra
No podré sentir-me indiferent davant un èxit de cap selecció espanyola mentre continuï veient en aquella samarreta i aquell escut la simbologia que utilitzen els que volen –i de moment, poden– impedir que la meva selecció –i la de la majoria dels catalans, no ens enganyem– competeixi en igualtat de condicions. Dit d'una altra manera, no em sabrà cap greu especial que la selecció espanyola guanyi un mundial o un europeu el dia que la selecció catalana acabi última en aquest mateix campionat. És a dir, quan siguem un país normal. Mira si n'és de fàcil normalitzar les relacions. Tan sols s'han de respectar les voluntats i aquesta, que Catalunya competeixi oficialment, té un suport àmpliament i acreditadament majoritari. Ara que, veient el que tenia l'Estatut i com ha acabat tot, un ja no té la certesa que el concepte democràcia hagi sobreviscut i que no hagi quedat reduït a pura retòrica, a una mena d'imperialisme democràtic que empeny els que exerceixen el poder a l'Estat espanyol a negar l'essència de la democràcia, que és la sobirania dels pobles, reconeguda en la declaració dels drets humans.
Ara bé, vist com les seleccions espanyoles viuen cada cop més d'esportistes catalans i de models esportius propugnats des de Catalunya, que són els que les porten a l'èxit, se'm fa cada cop més difícil d'entendre la rendició dels nostres representants polítics. Si Espanya, que presumia de vuitena potència econòmica del món, perdés l'aportació del PIB català, l'esforç fiscal català, la iniciativa empresarial catalana i tantes altres coses, baixaria molts llocs en el rànquing. Doncs no puc entendre com no hem aconseguit que Espanya se senti obligada a reconèixer aquesta contribució donant un millor tracte al nostre país. Ens hem explicat, hem demanat i hem negociat, però al cap i a la fi, si hem amenaçat no hem estat creïbles. No es percep –politiqueria de curta volada a part– que tinguem una voluntat rupturista. I si això passa en les àrees substancials de la vida d'un país, no podem pretendre que en l'esport sigui diferent. Això sí, ens queda el consol que en el mundial de futbol la contribució catalana i blaugrana ha estat tan evident que fins i tot ha molestat els irreductibles essencialistes viscerals de sempre. Per cert, ja sabem que la responsabilitat de fer passes decidides és dels nostres representants polítics, però continuo buscant algun esportista català d'aquests tan indiscutibles, d'aquests que ja ho han guanyat tot, que prengui una iniciativa de clar i inequívoc compromís amb el seu país.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024