Nervis per una final de Copa quan a l’època de Guardiola molestaven. Aquest és el pla d’un dissabte primaveral amb complex tardorenc on el barcelonisme recupera l’alegria de les petites fites mentre veu pel retrovisor el seu passat opulent: l’ahir encavalcant l’onada de la prosperitat amb posat de suficiència gratuïta.

Tot ha canviat i tornem al punt de partida: a aquell maig del 2009 quan celebràvem el triomf contra l’Athletic a València amb l’eufòria descontrolada del que troba aigua després d’anys deambulant per oasis macabres. Entremig hi hagut finals on l’afició no ha exhaurit les entrades disponibles perquè era millor estalviar per la Champions o les visites hegemòniques als peus de Chamartín, que no pas anar a finals de segona categoria on l’al·licient principal era poder fer befa del Borbó i el seu grupuscle infame de llepons. No valoràvem la rutina del triomf i vam pensar que els llorers eren nostres perquè érem immortals, i llavors va arribar la gestió de Bartomeu per fer-nos veure de nou el fantasma nauseabund del desengany. La conseqüència? Tornem a la casella de l’inici, a fer penitència mentre recuperem el gust per la competició que ens va ajudar a ser grans quan encara érem petits, a salvar temporades com qui beu un bon whisky després d’una nit de soledat involuntària, a pensar que hi havia prosperitat a l’altra riba i que realment podríem deixar de ser aprenents per convertir-nos en els propietaris morals de l’espectacle.

Així doncs, anem a recuperar sensacions sense caure en el discurs erroni sobre la relació simètrica entre el resultat final i la continuïtat de Koeman. Ras i curt. Si Koeman és l’entrenador l’any vinent perquè aixequem el títol, la decisió serà igual de reprovable que si decideixen rellevar-lo per una derrota. Hem de mirar el demà deixant de banda la urgència de la immediatesa, i aquesta final és una etapa més d’aquest camí que el 2009 va començar a València i va tenir el seu punt àlgid el 2011 a Londres. No serà el mateix, és evident, però tenim la ocasió de fer-nos petits de nou per tornar a la zona del pati on només hi juguen els grans, els bons, els que tornen a classe de mates amb l’orgull d’haver guanyat una vegada més l’imbècil prepotent de l’aula del costat.