L’EDITORIAL
La guerra UEFA-Superlliga i el paper del Barça
El sol fet que, contraprogramant la definició de la nova Champions, hores abans s’hagi donat oficialitat a la Superlliga és motiu suficient per pensar que la cosa va de debò i que no hi ha marxa enrere en l’escissió del futbol professional europeu. Les faraòniques i desfasades estructures de la FIFA i la UEFA, que inicialment van adoptar la ignorància com a estratègia, ara tremolen davant del major embat que han conegut al llarg d’una història de poder monolític. Fa tres anys que en senten a parlar i l’única resposta que han estat capaços d’articular és amenaçar, amb sancions, penalitzacions i, en col·laboració amb els estats més rancis i la inoperant Comissió Europea –qui era que defensava que l’esport s’havia d’aïllar de la política?– garantir que els dissidents (la caverna ja els anomena separatistas) seran enviats a l’espai sideral per sempre més. Com qui gosa convocar un referèndum d’independència, vaja. La tòpica reacció autoritària de qui ha ostentat el poder durant el segle XX, debilitat justament per haver-lo exercit sense haver de rendir comptes.
Malgrat tot, al binomi FIFA/UEFA li queda capacitat de reacció. Fa tard, però el partit no s’ha acabat. Podria modificar a l’alça l’oferta econòmica als clubs de la Champions fins a un nivell que faci dubtar els menys devots de la nova competició però que s’hi agafen per la millora d’ingressos que els reportarà. Infantino i Ceferin hauran de triar: o la via de la imposició –amb el risc de perdre– o la taula de negociació, amb la possibilitat d’arribar a acords, sempre cedint, és clar.
L’exemple del futbol no és nou. El bàsquet ja va viure un procés semblant just en l’entrada del segle. En aquell cas no van ser els clubs potents sinó les lligues professionals les que van crear l’Eurolliga que coneixem. La ruptura de l’any 2000 va ser més senzilla perquè els diners que generava la copa d’Europa de la FIBA eren pràcticament zero i aquella organització era tan obsoleta que ni tan sols va aplegar avals polítics més enllà d’antics estats de l’Est i de Grècia. No serà el cas del futbol, però a mesura que avanci el conflicte, els suports polítics a la FIFA i la UEFA decauran perquè els mateixos que ara amenacen no es tiraran trets al peu: pel mateix motiu que Javier Tebas no renunciarà mai al Barça i al Madrid perquè fer-ho significaria la mort de LaLiga, el CSD no renegarà mai dels jugadors dels grans clubs perquè l’últim que vol és debilitar La Roja. I la FIFA i la UEFA, tan pollastres que s’han posat ara, també recularan perquè sense Messi, Neymar, Cristiano Ronaldo, Haland, De Bruyne o Harry Kane, el seu mundial o la seva Eurocopa no valen ni la meitat.
Pel que fa al Barça, l’invitat que realment ens preocupa, té el problema que l’alma mater de la Superlliga és Florentino Pérez, que s’autoproclama líder dels impulsors. Qualsevol iniciativa del maquinador president del Madrid ha de ser vista amb recel des del Barça, encara que aparentment aporti uns ingressos extra inimaginables en l’àmbit de la UEFA. Farà bé Joan Laporta de marcar de prop el president blanc i de buscar-se aliats. El Barça, per les raons que tots coneixem, ha quedat al marge dels grups de pressió i fòrums de decisió, i aquests són també entorns que Laporta haurà de treballar per recuperar posicions.
L’impacte per als participants en l’anunciada Superlliga serà sobretot econòmic. Per al Barça, seria una mena de poció màgica per sortir de l’atzucac en què es troba el club, ofegat per un deute colossal –gran part del qual a curt termini– al qual s’afegiran les pèrdues d’aquesta temporada i la necessitat de reconstruir el projecte futbolístic i també el Camp Nou, aquest últim en sentit literal. Amb l’oferta d’ingressos de la Superlliga, el Barça podria allunyar l’ombra de la conversió en societat anònima i continuar sent propietat dels socis, un argument que també val –però menys– per al Madrid, que té un president pràcticament blindat pels estatuts del club. I pels que ja són SA, la Superlliga és un coixí de seguretat per als propietaris.
Més que les amenaces, l’autèntic dubte que planteja la Superlliga és la seva sostenibilitat a llarg termini. El futbol viu des de fa anys una espiral inflacionista sense fi, tant en els salaris (frenats momentàniament per la Covid) com en els ingressos pels drets d’imatge, que a Occident han tocat sostre i que continuen creixent per la incorporació de mercats emergents (sobretot a l’Àsia) disposats a pagar per disfrutar del millor futbol. Aquesta és la porció de pastís que queda per menjar, i ho vol fer la Superlliga. Però el risc de configurar una bombolla i que esclati és evident.
En tot cas, la Superlliga ha passat a formar part de l’agenda esportiva i política, també a nivell mediàtic. Un signe que la batalla a camp obert ha començat.