El Girona pujarà però no ho podem dir
Calma. Prudència. Ho mirem de reüll, ho pensem realment, però no ho expressem gaire perquè a part d’un gol de Ramos al darrer minut d’una final de Champions, tota la resta ho hem viscut, fins al punt que després de la catàstrofe de l’any passat contra l’Elx, motiu suficient com perquè l’afició fes una eutanàsia comunitària des del Pont de la Princesa amb una pedra lligada al coll, vam mirar-nos al reflex merdós de l’Onyar amb la serenor del gos maltractat que està acostumat a les garrotades sense sentit.
Així doncs, entre nosaltres ens ho diem una mica però tampoc som gaire explícits perquè ja sabem a què ens referim sense ser plenament clars, i quan algú forà ens ho dona per fet, masteguem mots diversos sense cohesió per mostrar la incomoditat davant maximalismes positius envers el Girona. Som així, gats escaldats que prefereixen guardar-se l’exaltació, però alhora, hem d’admetre que cadascú té un diàleg interior dirigit a donar respostes a les qüestions iniciades amb un “I si?” que resolem amb visions eufòriques, perquè encara que entre nosaltres dissertem tan sols de l’arribada de l’estiu per no cridar el mal temps futbolístic, som conscients del simbolisme d’un segon ascens com a via per a consolidar el Girona a l’elit del futbol estatal.
Per això, quan ahir el meu fill abans d’anar a dormir em va preguntar què pensava del Girona, doncs res, em vaig sufocar amb molta cautela i fent servir un to cerimoniós d’aquell que declara la independència del seu país li vaig dir: “El Girona pujarà però no ho podem dir a ningú”. El nen em va mirar i em va preguntar si ho podia explicar als seus amics, vaig ser molt contundent: “No, ni als amics, ni als avis, ni a la mama, ni a Déu, no ho podem dir a ningú”. Avui estic inquiet, no sé si vaig excedir-me d’optimista.