L’EDITORIAL
Sergio Ramos, poc geni i menys figura
Esportivament, Sergio Ramos ha estat un actiu indiscutible del futbol espanyol (perquè no oblidem que Madrid és Espanya...). Cor, caràcter i passió, proclama el seu perfil de Twitter. El central sevillà ha sortit del Madrid per la porta del darrere, per molt que s’hagi intentat dissimular amb un acte de comiat controlat pels mitjans oficials del club, amb abraçades gèlides i cares de compromís.
No queda clar si la derrota de Ramos a mans de Florentino té el seu origen en una mala jugada del cor o en l’ambició de la butxaca. Però és una obvietat que només amb cor, caràcter i passió no es guanya cap repte contra un ésser superior. És imprescindible intel·ligència, com la que va tenir Zidane deixant palplantat i amb rostre desencaixat el president blanc l’any 2018 quan va marxar per sorpresa amb tres Champions consecutives. Menys d’un any després, Zizou tornava a dirigir el Madrid amb les mans més lliures del que havia tingut en la primera etapa.
En canvi, Ramos no ha pogut gestionar pitjor la seva renovació. No va tallar els rumors de l’últim semestre que deien que volia marxar per diners. No va entendre que l’oferta per un jugador de 35 anys que encadena lesió rere lesió era gairebé de cortesia i no va captar que, com que ja no és una prioritat futbolística, si es volia quedar havia d’empaitar l’oferta al vol i signar ràpidament. La seva confessió d’ahir –“quan vaig acceptar l’oferta em van dir que ja no existia, que havia caducat”– és tan delatora del nivell del personatge com aquell dia que va explicar que quan anava a l’escola “unos jugaban a basket y otros a baloncesto”.
Ramos sempre serà un mite del madridisme i un símbol de la Roja. Aquest és el problema. Perquè, en l’esport com en la vida, no tot és rendiment, gols i coratge.