No prendràs el nom de Cruyff en va
Cruyff va camí d’entrar al grupuscle format entre d’altres per Josep Pla, Hannah Arendt, Joan XXIII, Oscar Wilde, Antonio Machado, o Virginia Woolf: personatges que han vist reduïda la seva obra a quatre aforismes descontextualitzats o a l’ús partidista d’aquells que els varen renegar en vida. Així doncs, igual com el franquisme va engegar una operació mediàtica per robar la figura de Machado a la causa republicana (explicant evidentment que l’havia palmat de vacances a Cotlliure), si no vigilem, ser cruyffista acabarà essent utilitzar Cruyff per justificar decisions institucionals dubtoses. Els botxins sempre acaben prostituint les víctimes per refermar el seu autoritarisme gratuït.
Per tant, arribats a aquest punt és important simplificar al màxim la figura de Cruyff perquè fàcilment es poden caure en les contradiccions pròpies del personatge que va sortir a Wembley amb un 4-4-2 o va destrossar l’obra construïda per ell mateix. Ras i curt. Ser cruyffista és voler la pilota, portar la iniciativa del partit, practicar el joc de posició per atacar i sobretot, que els jugadors no prenguin el control del club en nom dels favors prestats. Queda clar? Doncs ara penseu quantes vegades s’ha citat Cruyff els darrers anys per defensar actuacions nefastes, inclosa la presentació de Setién, en la qual l’holandès sobrevolava la roda de premsa acompanyat de vaques càntabres.
Per això els aficionats han d’exigir que no es prengui el nom de Cruyff en va, i més quan tenim una directiva explícitament cruyffista: Koeman no ha mostrat la pissarra del seu entrenador encara que fos segurament una de les peces més essencials del Dream Team; per tant, si les famoses converses de Laporta i el període de reflexió ha servit per recuperar una línia clara després d’anys deambulant per un resultadisme absurd, doncs benvingudes siguin, perquè si no, continuarem malgastant el temps parlant de Cruyff mentre obviem completament qui era Cruyff.